Jefatura, encara.

La commemoració del 50è aniversari de la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) ja ha estat recentment i puntualment recordada en aquest blog. Tot i ser un xic refractari a aquesta mena de celebracions, crec que s’han de fer. Quan això succeeix, es poden produir fets sorprenents. En aquest cas, la sorpresa ha vingut de mans del rector de la Universitat de Barcelona en aprofitar l’avinentesa per signar una resolució segons la qual es revoquen les sancions acadèmiques imposades no solament als estudiants i professors que es van tancar al Convent del Caputxins de Sarrià, sinó a tots els que vam ser-ne objecte durant els anys del franquisme per motius politics.

No sé amb quin sentiment quedar-me, ¿astorament o ironia? Potser, incredulitat. Em costa de creure que se m’hagin mantingut fins ara el parell o tres de sancions acadèmiques de les que vaig ser objecte aquells anys, com van ser-ho un bon grapat dels meus companys. Potser en Dídac Ramírez no està ben informat... o potser la Transició Democràtica hagi ha estat més de broma (pesada) que allò que l’ambigüitat del terme podia fer suposar.

Per exemple, l’activitat dels estudiants i de tots els antifranquistes barcelonins tenia sempre un contrapunt: el perill d’anar a parar a Via Laietana, a la seu de la Jefatura Superior de Policia. Des d’allà actuava la Brigada de Investigació Social. Creada el 1941 va ser dirigida successivament per uns subjectes sinistres anomenats Bóveda, Polo i dues vegades Creix, els quals van convertir aquelles dependències en una casa dels horrors. Molt abans, i em temo que molt després, d’aquest 50è aniversari de la creació del SDEUB passar per davant de l’impertèrrit edifici no pot si no suposar una humiliació.  L’estimat Manolo Vázquez Montalbán, que va tastar la “medicina” dels Creix, els va definir com a “profesionales de la humillación”. Per més que, irònicament, un d’ells, Antonio Juan, va acabar sent l’únic torturador expedientat i va culminar la seva carrera segellant passaports a l’aeroport de El Prat, que l’Estat hagi mantingut la Jefatura de Policia en aquell edifici, sense fer-hi, a més, ni un gest públic de “purificació”, el converteix en un implícit monument als torturadors.

El mes de maig del 2013, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una moció, amb el vot en contra del PP, per demanar la cessió de l’edifici com a seu del Memorial Democràtic, tot suggerint que es centralitzés la direcció policial a les dependències construïdes a la Verneda. En aquell moment, potser hauria tingut més probabilitats d’èxit demanar-lo per tornar a fer-ne un hotel, com ja havia estat l’any 1929 en temps de l’Exposició Internacional. Dos anys després va esdevenir seu del Comissariat General d’Ordre Públic de la República i van començar els problemes. La política de llicències hoteleres del Govern Colau no permet actualment l’alternativa hotelera. Tanmateix hauria estat una bona oportunitat de diversificar l'oferta barcelonina amb un “amazing and very exciting” Hotel dels Horrors. Tampoc sabem en quin punt es troben les gestions municipals per reconvertir-lo en Memorial Democràtic. En tot cas i a simple vista, no hem detectat cap neguit de trasllat en els actuals ocupants. I menys ara que, a pocs kilòmetres, a Sant Climent de Sescebes, gaudiran de la reconfortant companyia de 100 tancs.