Resulta força
complicat posicionar-se davant la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, la
desconcertant Julieta. El film,
protagonitzat per Emma Suárez i Adriana Ugarte, és un melodrama maternofilial
que reuneix alguna de les dèries presents en la filmografia del director
manxec: la dona que pateix, la passió amorosa, el suspens... Però hi ha alguna
cosa en aquesta pel·lícula inclassificable que ens parla d’un Almodóvar en
procés de transformació.
En els darrers, la
filmografia d’Almodóvar ha entrat en una fase de maduresa que té en Volver i La piel que habito els grans títols de referència. Des de llavors,
el director manxec està explorant els límits del seu propi estil. Això és el
que fa amb aquesta Julieta plena d’autoreferències que es mostren a través de
cites i elements que remeten a la seva obra d’una forma el·líptica: Una càmera tafanera es fixa subtilment les
portades dels llibres de Marguerite Duras o en la foto de Chavela vargas, en els
papers pintats de les parets o les arracades “ochenteras”; un diàleg fugisser
menciona a Patricia Highsmith, algunes imatges ens teletransporten al cinema de
Hitchcock (els primers plans femenins, la majordoma de Rossy de Palma, les
onades contra les roques...); la música d’Alberto Iglesias ens descriu una
atmosfera de thriller melodramàtic...
Almodóvar juga a
ser almodovarià sense acabar-ho de ser, com si fugís de sí mateix. Es percep
l’empremta d’un director vol seguir complaent al seu públic i al mateix temps
intenta fugir de tot allò que ell mateix representa. La presència mateixa
d’Emma Suárez, una actriu que encaixa tan poc en l’univers de les “chicas
Almodóvar”, ja es per si mateixa una declaració d’intencions.
Per tot plegat, Julieta és al mateix temps el zenit de
l’amanerament almodovarià i la seva pròpia depuració. Aquesta contradicció és
la que fa de Julieta una pel·lícula
irregular, amb grans llacunes de guió i pèrdues de ritme que es tradueixen en
pèrdues d’interès de la història (especialment tot el capítol de la vida de
Julieta amb el pescador gallec).
Hi ha també en
aquest film una mena d’aposta per l’estètica de la inversemblança. El director
porta contínuament la pel·lícula al límit del naufragi, i es (ens) posa a prova
contínuament amb el·lipsis, flashbacks i girs argumentals que són la clau que acaba
mantenint Julieta en la línia de
flotació. En definitiva, aquest és un exercici atrevit i
ple de riscos no sempre reeixit, però prou suggeridor al capdavall. I amb totes
aquestes contradiccions, Julieta és una
obra singular dins la trajectòria almodovariana.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada