Vertigo,
d’Alfred Hitchcock, està considerada la millor pel·lícula de la història. Avui ningú posa en qüestió la seva influència
d’aquest i altres films de la seva filmografia, però a finals dels anys
cinquanta, poca gent es prenia seriosament el cinema de Hitchcock. Considerat
com un bon entertainer i poca cosa més, van haver d’arribar uns joves francesos
apassionats pel cinema per posar les coses al seu lloc. Els cineastes de la
Nouvelle Vague i la seva plataforma escrita, la revista Cahiers du Cinema, van ser els primers a reivindicar el cinema
d’Alfred Hictchcock, en una presa de posició ideològica que canviaria per
sempre la forma d’entendre el cinema i assentaria les bases de l’anomenat
“cinema d’autor”.
Curiosament, la coronació
definitiva d’Alfred Hitchcock arribaria no en forma de pel·lícula, sinó de
llibre: El cinema segons Hitchcock,
de François Truffaut, on el director dels 400
cops transcriu l’entrevista que va fer al geni del suspens l’any 1962. En
aquest llibre publicat l’any 66, Truffaut convida Hitchcock a disseccionar una
per una les seves pel·lícules, desvetllant les claus que defineixen el suspens
hitchcockià que avui podem reconèixer no només en les seves obres, sinó en la
de tants i tants directors posteriors.
Per això, un dels grans
encerts del documental Hitchcock/Truffaut,
dirigit per Kent Jones i estrenat al cinema aquesta setmana –coincidint amb el
50è aniversari de la publicació del llibre- , és la presència d’una llarga
llista de directors admetent la influència de Hitchcock en la seva trajectòria.
No falta Martin Scorsese, sempre actuant com a padrí del Cinema, així en
general, i Peter Bogdanovich, que en el seu moment i des del nou cinema americà
dels 70 també va actuar com a teòric i reivindicador dels grans cineastes del
Hollywood clàssic.
També hi trobem a David
Fincher, situat com un altre punt de referència en la línia d’evolució del
thriller i el cinema de suspens. O Paul Schrader, que va escriure el guió de Fascinación, de Brian de Palma, aquesta
gran còpia-homenatge a Vertigo.
Trobem a faltar Brian De Palma, la filmografia del qual està més que plena
d’homenatges, còpies i cites a Hitchcock, però sembla que ell mateix estava
participant en el rodatge d’un documental sobre la seva pròpia filmografia. En
el seu lloc aporten el seu testimoni directors ben curiosos i variats, des de
Wes Anderson a Arnaud Desplechin, d’Olivier Assayas a Kiyoshi Kurosawa o
Richard Linklater. Directors d’arreu del món plegant-se a la realitat més
òbvia: sense Hitchcock no existiria el cinema modern.
Resulta força irònic
constatar que dos màsters del cinema com Hitchcock i Truffaut no pensessin en
el valor de la imatge filmada i es decidissin a rodar les 27 hores d’entrevista
efectuada durant una setmana del mes d’agost del 1962. Afortunadament, l’any 93
l’exdirector de la Cinemateca Francesa Serge Toubiana va trobar l’àudio enregistrat i el va donar a conèixer en una sèrie de
ràdio. Aquest àudio és una altra de les bases d’aquest documental que troba un
altre puntal en les fotografies de la trobada que va fer Philippe Halsman.
I
per últim, prenen gran protagonisme els fragments i seqüències de les
pel·lícules d’Alfred Hitchcock, i al final potser ja no calen més paraules,
perquè són les imatges les que amaguen i al mateix temps desvetllen tota la
màgia del suspens i de la fascinació que encara avui segueix despertant
Hitchcock en tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada