Entre les
arts plàstiques, l’escultura és l’art públic per antonomàsia. El seus
acabaments en marbre, en bronze o en pedra semblen destinar-les als carrers, a
les places, als parcs o als espais oberts dels edificis. Als bons escultors, i
Clarà fou dels millors, els agrada començar la feina sabent on s’instal·laran
les seves obres, i ho tenen ben en compte en crear-les.
Un cop feta
l’obra, la localització també determina enormement el seu destí. Així, La Deesa de Clarà a la plaça Catalunya
(actualment, una còpia sense màgia) van donar a l’obra i al seu autor una
centralitat incomparable. Només cal pensar la diferència de visibilitat amb Desconsol de Josep Llimona a l‘estany
ovalat del jardí projectat per Forestier a l’antiga plaça d’Armes de la
Ciutadella, tocant al Parlament, al meu parer, la segona en centralitat
simbòlica.
Malgrat
aquesta preeminència entre els escultors catalans que tenen obra en l’espai
públic de Barcelona i malgrat la seva generositat envers la ciutat, Clarà ha
estat molt mal tractat pel nostre ajuntament democràtic. Dos fets ho proven
abastament: primer, l’inqualificable incompliment dels compromisos que
comportaven l’acceptació de la seva donació a la ciutat, palès en el
desmantellament del Museu Clarà de les Tres Torres; segon, la complicitat vergonyosa
del consistori amb l’acció vandàlica que va malmetre la seva escultura pel
monument, originalment, als “Caiguts”, posteriorment, a tots els morts de la
guerra civil, en desmantellar el monument i deixar en l’oblit la digna pietà masculina amb la qual Clarà va
respondre a l’encàrrec oficial. En el seu moment vaig publicar un article, Monumentos caídos, a El País sobre el fet, que trencava per
un moment el silenci sepulcral que va envoltar aquella covardia. Si voleu
accedir-hi,aquest és l’enllaç:
Doncs bé, ara
i fins a mitjans de juny és pot veure aquesta escultura, juntament amb mig
centenar llarg d’altres, gairebé totes en guix, en l’exposició que ha dedicat a
Clarà i al seu taller el Museu Europeu d’Art Modern, (MEAM) en col·laboració amb el Museu de la
Garrotxa, principal dipositari, juntament amb el MNAC, de la donació que
l’artista ens va fer. És una oportunitat de gaudir-ne i de contribuir
individualment a reparar una injustícia. Després, l’exposició passarà a Olot
El fet que
es tracti de guixos no us hauria de tirar enrere. Tot i que no sigui un
material noble com els què he esmentat anteriorment, sovint permet una
intervenció més directe de la mà de l’artista. Pels interessats en saber com
s’arriba a les formes en guix dins el procés escultòric podeu consultar un dels
videos de youtube, per exemple, el titulat “Vaciado en escayola”:
El
desprestigi de les escultures en guix està relacionat curiosament amb la
posició central que va tenir a partir de finals del segle XVIII en la formació
dels artistes, quan varen abundar en totes les escoles i acadèmies les còpies
sense ànima d’escultures clàssiques en aquest material. Fins i tot les escultures originals, com les de l’exposició Clarà del MEAM, tenen
una ambivalència entre fragilitat i perdurabilitat, entre fugacitat i
permanència, que pot provocar un cert rebuig, però també un interès molt d’ara,
quan gairebé tot sembla incert i
fugisser, i tanmateix emocionant.
Podeu veure
algunes fotos de l’exposició en aquest petit reportatge gràfic d’en Josep Maria.
Cliqueu a sobre la foto per obrir el reportatge
2 comentaris:
Gràcies per aquesta informació. No em vull perdre l'exposició. Les fotos son precioses. Te les van deixar fer? Els museus son molt reticents en aquest aspecte. I jo a tu no te les deixaria fer perquè son massa bones.
Una exposició breu però que és molt interessant de veure pels materials exposats i per coneixer aquest centre d'art.
Publica un comentari a l'entrada