La Colla Vella dels Xiquets de Valls.

La proximitat de les vacances d’estiu manté viu en nosaltres el record d’algunes postes de sol o fins i tot potser d’una aurora, fenòmens espectaculars, de bellesa incomparable, que cada dia emmarquen la meravella de la realitat. Malgrat que la vida urbana ens ho hagi fet oblidar, aquesta meravella és el lloc que ens ha estat donat per existir. Els antics ho simbolitzaren a través de Les Tres Gràcies, filles de Venus, és a dir, de l’Amor. Els éssers humans, al llarg del temps i en els seus millors moments, han tractat d’imitar els déus benèfics donant el millor d’ells mateixos, rebent amb agraïment i tornant, a poder ser, més del que havien rebut. Com la nostra naturalesa és massa desigual a la dels déus, per a  ells hem creat símbols a escala humana, de vegades sobrehumana, d’aquest agraïment.

A Tarragona, al seu Alt Camp, un paratge de prodigiosos fenòmens lumínics, i concretament a Valls, la capital, fa uns dos-cents anys, es va donar forma a un formidable símbol d’aquesta mena d’agraïment. Són els castells dels Xiquets de Valls. Com sorgint de terra, es segueixen alçant amb arquitectures variables però de sentit indubtable, expressat en el gest de l’enxaneta, qui, en coronar-los i fer l’aleta,  vol evocar una doble condició, humana i angèlica, i remata l’eix entre el cel i la terra dibuixat pel conjunt.

Recentment els castells s’han transformat en un espectacle de masses, àmpliament difós per televisió i la premsa, amb colles per tots el racons del territori català i les illes i fins i tot en llocs tan llunyans com Xile o la Xina. Jo sóc dels que ho celebro i em sembla bé que s’hagin destinat estímuls institucionals per fer possible aquesta extraordinària expansió. Això, naturalment comportava certs perills de desnaturalització. Crec, tanmateix, que els guanys ha superat abastament algunes pèrdues.

És aquí, en la preservació de la naturalitat, on s’ha de situar la importància de la continuïtat en el cim casteller de les colles de Valls. Permeteu-me que ho concreti amb la Vella, sense voler treure cap mèrit a la Nova, ara dita, Joves, que en té molts. El cert és que les actuacions recents de la Colla Vella a Vilafranca per sant Felix o a Tarragona per santa Tecla, amb prodigiosos castells de deu, el tres i el quatre, ja justificarien la seva preeminència. Però la meva elecció ve motivada sobretot per l’admiració envers un grup humà que conec bé, l’eix del qual és fer castells, però les virtuts del qual van més enllà.

Aquest coneixement s’ha actualitat recentment, però ve de lluny. Sóc d’il·lustre nissaga castellera. A la Colla sóc el nét de Xaconet, l’avi entranyable que als noranta anys va pujar a segons d’un quatre de sis i que havia refundat la Colla Vella l’any 1947, corregint l’anomalia resultant de la “unificació” forçada pel franquisme de les colles vallenques. El meu avi va ser enterrat amb els pantalons blancs, la faixa i la camisa rosada, mentre els seus companys li aixecaven pilars. La Colla Vella havia estat la seva vida. Era fill de Josep Domènech i Miquel, també fundador de la Societat de Pagesos de Valls, que anava a terços del quatre de nou, amb la sola pinya com a base, que va alçar la colla l’any 1881 a Tarragona. Ha estat el castell mític durant més cent anys i lògicament la condició mítica es va estendre als que el formaven.

Josep Domènech i Trenchs (Valls,1878-1976)

Puc afirmar que aquells homes, d’una humanitat irresistible, avui es sentirien molt orgullosos de la seva Colla Vella, ara farcida de joves, que encapçala brillantment un d’ells, en Manel Urbano. Se’n sentirien orgullosos no solament per les fites castelleres que no paren d’assolir, sinó per la qualitat del grup on es retroben nois i noies, nens, adults i vells, de tots tipus morfològics, de tots els nivells socials i culturals i de tots els orígens territorials i ètnics. Tenen una qualitat humana i palesen una capacitat d’integració que només s’explica per la lleialtat a la tradició heretada i per la verticalitat mateixa dels castells.