Aquests dies tenim la gran fortuna de poder gaudir doblement
d’Isabelle Huppert i comprovar que avui és, probablement, la millor actriu del
cinema europeu i internacional. La podeu veure a El porvenir (aqui trobareu la crítica), en el paper d’aquesta
professora de filosofia que accepta amb serenitat i maduresa el inesperats
canvis en la seva vida. I també la podeu veure en un paper molt diferent, el
d’una autèntica “mantis”, a Elle, de
Paul Verhoeven.
El director holandès, conegut per títols polèmics com
Instinto Básico o Showgirls, ha tornat al cinema després de deu anys
d’inactivitat amb un film basat en la novel·la de Philippe Djin, rodat a França
i amb una personalitat com la d’Huppert al capdavant. Només l’actriu francesa,
entrenada en papers extrems gràcies a les seves col·laboracions amb Claude
Chabrol (Gracias por el chocolate) o Michael Haneke (La pianista), podia ser
capaç d’interpretar el personatge de Michelle, una exitosa executiva d’una
empresa de videojocs víctima que és víctima d’una violació.
Aquest és el punt de partida d’un film provocador en la
línia del cinema de Verhoeven, amb dones de caràcter fort que fan servir la
seva sexualitat com a motor de control de la seves vides i també per posar a
ratlla els homes que tenen al seu voltant. Així ho fa també Michelle amb el seu
exmarit, el seu fill pusil·lànime, el seu amant - marit de la seva millor
amiga -, el seu atractiu veí i el becari de la seva empresa.
Sense entrar en més detalls i a risc
de fer un spolier, val a dir que la violació inicial és només el punt de
partida d’un recorregut narratiu que poc té a veure amb el que puguem imaginar
d’entrada. En aquest punt, però, val la pena destacar que l’actitud “passiva”
que adopta Huppert amb el seu personatge d’El porvenir, contrasta amb el
control i decisió que mostra la seva “femme fatale” d’Elle. Per això aquests
dos films constitueixen ara mateix la millor sessió doble que es pugui regalar
un cinèfil.
Verhoeven fa gala del seu estil provocador i un demencial
sentit de l’humor, per fer un retrat sagnant de l’alta burgesia francesa, les
seves hipocresies, perversions i debilitats, en una obra que el reconciliarà
amb tots aquells que sempre l’han odiat per pel·lícules com Showgirls.
Entrades
2 comentaris:
No entenc que una pel·lícula amb un bon guió, que segurament fa bona una actriu o un director (encara que ja tinc clar que el poden espatllar molt) no parleu del guionista, que és el veritable artífex de l'obra. El mateix passa amb el "Merlí" de TV3, que tothom parla de'n Francesc Orella, i ja el voldria veure jo sense el guió.
Realment ser un bon actor/actriu és molt important, però sense un bon novel·lista (Philippe Djian) i un bon guionista (David Birke) no tens res.
Ho sento, però crec que és un mal que hem de patir molt sovint.
Crec que el títol per l'entrada d'Elle hauria de ser: La mantis segons Philippe Djian a Elle!
Hola Pere, gràcies pel teu comentari. Segurament estàs en el cert, sempre oblidem la figura del guionista que és sobre el que es basa tota la resta. Potser en aquest cas, el treball de la Huppert eleva tant el resultat final que valia la pena destacar-la, però no tinc cap mena de dubte que el guió i la base literària també tenen mèrit.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada