dimecres, 8 de març del 2017

Mexicans-catalans: humor contra la violència

La fallida de l'Estat a Mèxic davant de la potència devastadora del narcotràfic ha estat objecte de molt bones obres literàries, entre les quals ocupa lloc preferent el reconte pormenoritzat d'assassinats de dones realitzat pel desaparegut xilè-mexicà resident a Catalunya Roberto Bolaño a "2666" (Anagrama). Un altre gran escriptor mexicà, fill de català i intermitent ciutadà de Barcelona, Juan Villoro, té entre les seves darreres obres "ARRECIFE" (Anagrama), on planteja amb humor la possibilitat d'un paquet turístic consistent en patir la violència dins d'un complex hoteler de costa. El propi Villoro és autor de dos dels articles que set periodistes mexicans ens ofereixen a "La ira de México" (Debate) sobre el mateix tema, prologats per Elena Poniatovska.

El que avui proposo és la lectura de dues novel·les escrites per mexicans que, ves per on, també han optat per viure a Catalunya. El més conegut és Jordi Soler, qui ja va explicar a "Los rojos de ultramar" (Alfaguara) la història real de la seva família de republicans catalans que van fugir de les  tropes franquistes primer cap a França i després cap al Mèxic solidari del president Cárdenas. Ara, amb una preciosa edició, Malpaso ens presenta "PINCHES JIPIS". Amb un to molt reixit d'humor negre se'ns explica una història policial contaminada d'alcohol i corrupció que avança enmig de l'absurd cap a un final brillant en el que el riure no  amaga un raonable pessimisme sobre Mèxic.

L'altra recomanació d'aquest mes es refereix a "NO VOY A PEDIR A NADIE QUE ME CREA", de Juan Pablo Villalobos (Anagrama), que ha guanyat el premio Herralde. En aquest cas, un mafiòs mexicà manipula a un estudiant en el seu viatge d'estudis a Barcelona, portant-lo a relacionar-se amb un empresari i polític català. El llibre és brillant per moltes coses: l'ús de tres perspectives - l'estudiant, la seva companya i la seva mare -, una trama recargolada, uns personatges secundaris interessantíssims, l'ús de la geografia barcelonina com a paisatge... Però el millor de tot és novament l'encert en el caire humorístic del relat, que també en aquest cas es projecta sobre el trist panorama social i polític de Mèxic.