Jocs d'escriptors consagrats

Comentarem avui quatre obres, tres de les quals tenen en comú dues coses: corresponen a tres autors ben coneguts  i no semblen els seus productes clàssics sinó que afronten reptes molt originals. Per ordre de veterania, comencem per la canadenca Margaret Atwood, qui a "Por último, el corazón" (Salamandra) elabora una distopia. Enmig de la crisi econòmica, una parella que s'ha quedat sense casa i malviu a un cotxe accepta la proposta de participar en una ciutat tancada on es garanteix sostre, feina i menjar a canvi de renunciar a la llibertat i a la informació. No trigaran en aparéixer les causes reals d'un projecte que en realitat passa per activitats econòmiques gens dignes que no desvetllarem. Atwood composa el seu exercici dotant els seus personatges d'ingredients morals ben diversos que van des de l'amor i la compassió fins a la traició i el crim i banyant el conjunt amb una òptica humanista i un xic d'humor.

Precisament l'humor és la màxima virtud d'"Enviada especial" (Anagrama i Raig Verd). Trobem aquí un esplèndid Jean Echenoz ben llunyà dels llibres de format breu i estil lacònic que tant d'èxit li han donat els darrers anys, com ara "Ravel", "Córrer" o "14". Ens trobem ara amb una peça plena d'enginy en la que una cantant és segrestada per l'espionatge francès per acabar posant-la al servei d'una operació de desestabilització del règim de Corea del Nord. La caravana de personatges que poblen la trama donaria per una bona comèdia i mentre ningú decideixi comprar els drets puc assegurar que el llibre donarà moltes alegries als seus lectors.

En canvi, no trobem massa alegria a "Clavícula" (Anagrama), una mena de diari de la madrilenya Marta Sanz, on l'autora ens explica els mals amb els que ha de conviure enmig de la seva menopàusisa. Aquest relat inclou dolors diversos, tristesa, cansament, un via crucis  pel camí dels diagnòstics mèdics, pastilles de tots els colors i, per compensar, la companyia solidària del seu marit, qui d'altra banda és víctima de la crisi i s'ha quedat sense feina. Cal agrair aquesta valenta exposició d'una vivència del climateri, narrada amb la qualitat habitual en Marta Sanz.

Acabo amb un llibre que, al contrari dels anteriors, està plenament dins de la tradició de l'autor.  Ignacio Martínez de Pisón torna a tractar el seu tema preferit, el de la família, a "Derecho natural" (Seix Barral). Un home nascut al 1962 recorda la seva infància i la seva joventut, marcades per les molt complexes relacions d'abandonaments i retrobades dels seus pares. El gran protagonista és el pare, actor secundari, còmic i imitador -de Demis Roussos!- , qui condemna a la mare i els fills a passar problemes econòmics duríssims fins que la seva dona decideix rebelar-se. Pisón arriba novament a mostrar un nivell altíssim com a narrador, utilitzant com a paisatge de fons Barcelona i Madrid.