Malgrat que el tema del referèndum
representi avui dia la versió més depurada de la Cançó de l’Enfadós (aquella
melodia que de tan i tan repetida acabava per irritar a tothom que
l’escoltava), no he resistit, amb aquest post, fer una petita aportació al
conjunt instrumental dels esforçats músics de totes bandes que des de fa anys
malden per posar-li un punt i final.
I és que més enllà dels que
creuen que tots els referèndums són legals perquè son democràtics, i dels que
creuen que només són democràtics els referèndums que són legals (conseqüència,
en ambdós casos, de posicionaments ideològics previs), entenc que seria
enriquidor que poguéssim nodrir-nos del punt de vista jurídic per acabar de
formar la nostra opinió al respecte.
En aquest sentit, aplaudeixo les
dues plataformes de juristes que han sorgit recentment amb la voluntat de
il·luminar a la ciutadania en aquesta sensible matèria, una d’elles denominada
“Juristes pel Referèndum”, i l’altre
“Portes obertes del Catalanisme”.
Malauradament, i pel que he constatat, les tesis d’ambdues plataformes no són
coincidents, sinó dispars, i per tant no queden aclarides algunes preguntes
bàsiques que alguns catalans es formulen, com per exemple:
¿És constitucional un referèndum
no vinculant però acordat amb l’Estat? ¿És democràtic un referèndum unilateral
vinculant? ¿És legal un referèndum consultiu no vinculant? ¿És legítim, però no
constitucional, un referèndum acordat? ¿És democràtic i constitucional un referèndum
unilateral consultiu? ¿És il·legal, però legítim, un referèndum no acordat i no
vinculant? ¿És vinculant un referèndum democràtic però inconstitucional? ¿És
acordat un referèndum unilateral no legal? ¿És referèndum una consulta legítima
vinculant i no acordada?
Mentre que no es responguin
satisfactòriament aquestes preguntes -i algunes d’altres que em reservo pel
proper post- sospito que tindrem aquesta Cançó de l’Enfadós per un temps
indeterminat.
1 comentari:
Tot aquest futimer de preguntes m'ha semblat propi de la ironia dels germans Marx. M'ha recordat allò de "la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte." de “Una noche en la ópera”. Això em fa pensar que tot plegat la millor manera de solucionar-ho és amb humor. Que ens donin la clau i el duro i tots contents.
Publica un comentari a l'entrada