La poma de Cézanne.

 Va ser estudiant la vida i obra del pintor provençal que vaig entendre la importància de la maduresa, i això em va passar tard, massa, essent ja gran. Les persones i les comunitats tenim difícil de madurar quan estem “sobreprotegides”, ja sigui en la vessant autoritària, ja sigui en la vessant permissiva o, com sol succeir, mes o menys explícitament, en una combinació de les dues. Les darreres generacions de catalans ens hem format sota les diverses variants de la “sobreprotecció”, amb una evolució des de la dominància autoritària, que vam patir els nascuts a la postguerra, fins a l'aparentment permissiva dels ja nascuts en democràcia. Caldria ponderar-ho bé i cas per cas, ja que la giravolta dels costums propiciada pels avenços científics i tècnics de la mà del capitalisme i amb la complicitat, sovint avantguardista, de l’esquerra, l’hem viscuda tots, inclosa l’exaltació de la perpetua joventut.

Però això no ha estat tot, ni, com els fets demostren, tampoc ha estat el més important. Es va crear una democràcia tutelada, però efectiva, dins uns límits (com totes per cert, allò que canvia són els fonaments i l’elasticitat dels límits); ha predominat el seny en política; ens hem integrat a la Unió Europea; hem lluitat per aconseguir un considerable estat del benestar; hem mantingut, tot reformant-les, estructures bàsiques de la societat, talment la família; i, sobretot, hem treballat i estudiat molt. Tot això ens ha fet madurar.

A través Cézanne vaig entendre la realitat i importància de la maduresa en veure en què consistia el seu procés pictòric: construir l’obra pinzellada a pinzellada, per taques de color, de manera que el color vagi esdevenint forma i que aquesta assoleixi el seu punt bo quan el color assoleix la seva plenitud. Talment un fruit, una de les seves pomes, per exemple, que aconsegueix l’equilibri de forma i color. Aleshores diem que és madur, la qual cosa es tradueix no solament en bellesa, sinó en els millors sabor i olor. La maduresa, per tant, és la realització, la plenitud de la seva realitat. I això que s’aplica en un quadre, potser es pot aplicar a la persona i certament a una societat.

Venint d’una tradició d’esquerres poc sensible al fet nacional, però molt sensible a les mobilitzacions democràtiques, em vaig incorporar amb una dosi d’escepticisme a les manifestacions multitudinàries pel dret a decidir. Aquelles manifestacions mai vistes van propiciar-me aviat una revelació. Les famílies i persones que es manifestaven al meu costat es llevaven d’hora per obrir o anar a la botiga, la fàbrica, el taller, el despatx, anar a estudiar o pujar al tractor; posseïen majoritàriament casa pròpia personal o familiar i molts d’ells una i, alguns, dues residències secundàries; els fills tenien estudis universitaris, sovint amb masters i doctorats obtinguts en universitats d’ací o d’allà; viatjaven amb normalitat a l’estranger per vacances o per feina; anaven al teatre, al cinema, a la biblioteca o fins i tot a òperes i concerts; col·laboraven amb ONG’s o en tasques solidaries i eren capaços de manifestar-se  alegrament, il·lusionadament, cívicament, sense ni tirar un paper a terra..., però combativament. La revelació va ser la següent: els components d’aquelles manifestacions havien assolit la maduresa social i reivindicaven un dret més en el seu procés de realització: governar-se. Per la manera com havien conduït la seva vida personalment i col·lectivament, els semblava merescut, lògic i millor que cedir-ho als que confonen fins i tot despesa i inversió.

Cal dir-ho: estem davant, protagonitzem, un fenomen polític i social nou. No havia succeït mai res semblant ni aquí ni enlloc. Estant dins, no és fàcil d’entendre-ho i menys encara d’explicar-ho bé. En aquest terreny hi ha una feina apassionant a fer. Certament, no és aquest dèficit d’explicació la raó per la qual l’Estat actua com actua. Instal·lat en la seva naturalesa d’Estat “sobreprotector de tots els súbdits” ens ha tractat d’abduïts, manipulats, assetjats i abusats, és dir, de víctimes immatures. Víctimes seves, està per veure; immatures, en cap cas. Cézanne, quan pocs li feien cas, va profetitzar: “Amb una poma conqueriré París”.