Va ser estudiant la vida i obra
del pintor provençal que vaig entendre la importància de la maduresa, i això em
va passar tard, massa, essent ja gran. Les persones i les comunitats tenim difícil
de madurar quan estem “sobreprotegides”, ja sigui en la vessant autoritària, ja
sigui en la vessant permissiva o, com sol succeir, mes o menys explícitament, en
una combinació de les dues. Les darreres generacions de catalans ens hem format sota les diverses variants de la “sobreprotecció”, amb una evolució des de la dominància
autoritària, que vam patir els nascuts a la postguerra, fins a l'aparentment permissiva
dels ja nascuts en democràcia. Caldria ponderar-ho bé i cas per cas, ja que la giravolta
dels costums propiciada pels avenços científics i tècnics de la mà del capitalisme
i amb la complicitat, sovint avantguardista, de l’esquerra, l’hem viscuda tots,
inclosa l’exaltació de la perpetua joventut.
Però això no ha estat tot, ni, com
els fets demostren, tampoc ha estat el més important. Es va crear una
democràcia tutelada, però efectiva, dins uns límits (com totes per cert, allò
que canvia són els fonaments i l’elasticitat dels límits); ha predominat el
seny en política; ens hem integrat a la Unió Europea; hem lluitat per
aconseguir un considerable estat del benestar; hem mantingut, tot reformant-les, estructures bàsiques de la societat, talment la família; i, sobretot, hem
treballat i estudiat molt. Tot això ens ha fet madurar.
A través Cézanne vaig entendre la realitat
i importància de la maduresa en veure en què consistia el seu procés pictòric:
construir l’obra pinzellada a pinzellada, per taques de color, de manera que el
color vagi esdevenint forma i que aquesta assoleixi el seu punt bo quan el
color assoleix la seva plenitud. Talment un fruit, una de les seves pomes, per
exemple, que aconsegueix l’equilibri de forma i color. Aleshores diem que és madur,
la qual cosa es tradueix no solament en bellesa, sinó en els millors sabor i
olor. La maduresa, per tant, és la realització, la plenitud de la seva realitat.
I això que s’aplica en un quadre, potser es pot aplicar a la persona i
certament a una societat.
Venint d’una tradició d’esquerres
poc sensible al fet nacional, però molt sensible a les mobilitzacions
democràtiques, em vaig incorporar amb una dosi d’escepticisme a les
manifestacions multitudinàries pel dret a decidir. Aquelles manifestacions mai
vistes van propiciar-me aviat una revelació. Les famílies i persones que es
manifestaven al meu costat es llevaven d’hora per obrir o anar a la botiga, la
fàbrica, el taller, el despatx, anar a estudiar o pujar al tractor; posseïen
majoritàriament casa pròpia personal o familiar i molts d’ells una i, alguns,
dues residències secundàries; els fills tenien estudis universitaris, sovint
amb masters i doctorats obtinguts en
universitats d’ací o d’allà; viatjaven amb normalitat a l’estranger per
vacances o per feina; anaven al teatre, al cinema, a la biblioteca o fins i tot
a òperes i concerts; col·laboraven amb ONG’s o en tasques solidaries i eren capaços
de manifestar-se alegrament, il·lusionadament,
cívicament, sense ni tirar un paper a terra..., però combativament. La
revelació va ser la següent: els components d’aquelles manifestacions havien
assolit la maduresa social i reivindicaven un dret més en el seu procés de
realització: governar-se. Per la manera com havien conduït la seva vida
personalment i col·lectivament, els semblava merescut, lògic i millor que
cedir-ho als que confonen fins i tot despesa i inversió.
Cal dir-ho: estem davant, protagonitzem,
un fenomen polític i social nou. No havia succeït mai res semblant ni aquí ni
enlloc. Estant dins, no és fàcil d’entendre-ho i menys encara d’explicar-ho bé.
En aquest terreny hi ha una feina apassionant a fer. Certament, no és aquest
dèficit d’explicació la raó per la qual l’Estat actua com actua. Instal·lat en
la seva naturalesa d’Estat “sobreprotector de tots els súbdits” ens ha tractat
d’abduïts, manipulats, assetjats i abusats, és dir, de víctimes immatures. Víctimes
seves, està per veure; immatures, en cap cas. Cézanne,
quan pocs li feien cas, va profetitzar: “Amb una poma conqueriré París”.
2 comentaris:
T'haig de felicitar per l'article i, sobretot, pel fil conductor des de les pomes de Cézanne.
Moltes gràcies,Joan, pel teu amable comentari.Celebro que t'hagi agradat i que ens ho facis saber, a mi i als lectors del blog.
Publica un comentari a l'entrada