divendres, 15 de desembre de 2017

El groc i la poma verda.

En un dels meus darrers posts, La poma de Cézanne, feia una analogia entre la manera de pintar del mestre provençal en la seva època de plenitud i la maduresa social d’una part molt important dels ciutadans d’aquest país que es feia palesa en les immenses manifestacions convocades per Òmnium Cultural i l’ANC. Per establir la analogia feia ús d’un element intermediari, la poma, esdevinguda un dels símbols de l’art de Cézanne, que quan reeixia a realitzar-les, feia coincidir la plenitud i l’equilibri del color amb la plenitud de la forma, talment la poma quan en l’arbre assoleix la maduresa. Concloïa jo, que la maduresa social catalana comportava la necessitat d’autogovern per realitzar-se, la qual cosa la duia periòdicament a expressar-se als carrers amb un civisme admirable.

La necessitat d’autogovern ja es feia sentir multitudinàriament fa quaranta anys al crit de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” i aclamant al President de la Generalitat al seu retorn de l’exili. Aquella demanda, donades les relacions de força de l’època, es va traduir en una restauració institucional i un estatut que van merèixer ser aprovats per una gran majoria social.
Passats quaranta anys d’aquells fets i uns deu anys de la frustrant reforma estatutària, tornem a tenir el president de la Generalitat i alguns consellers a l’exili; el vicepresident i el conseller d’Interior, empresonats; la resta de consellers i els membres de la mesa del Parlament en espera de judici per acusacions que poden comportar penes gravíssimes; i els presidents d’Òmnium i de l’ANC, exemples de pacifisme, també empresonats i acusats de delictes que pressuposen violències greus. Si afegim la intervenció de la Generalitat, les recerques dels cossos policials i una Junta Electoral que prohibeix el color groc i que s’escrigui democràcia i llibertat..., haurem de concloure que estem molt lluny dels objectius tan insistentment i massivament reclamats.

Per tant, tenim un greu problema polític. Crec que és estèril atribuir-lo solament al govern i a l’Estat espanyols. És un problema polític nostre, que fan palès els que hem elegit per representar-nos. Aquest problema comença pel desconeixement del què és l’Estat. Tant si es vol considerar com un aliat o com un adversari s’han de conèixer la naturalesa, els mecanismes i els poders de l’Estat. Altrament ni pots mesurar les forces ni pots triar els instruments adequats per integrar-t’hi, manejar-t’hi o fer-hi front. Entre aquests instruments ocupen un lloc molt important els partits polítics.

És un fet evident, la dimensió del qual ni tan sols sospitem, que els catalans hem viscut i vivim d’esquena a l’Estat, per no dir que l’hem menyspreuat o, en tot cas, menystingut. I això té una altra conseqüència: si no coneixes que és l’Estat, el que t’ha tocat, difícilment sabràs com fer-ne un altre. Aquest coneixement va ser l’avantatge, obligada, de la generació política forjada en la lluita contra el franquisme i es va traduir en resultats positius evidents, malgrat “el pecat original”, que encara arrosseguem. Naturalment amb el pas del temps, tot esdevé insuficient, sobretot si l’adversari es rearma i no es fa prou bé la successió.

La “normalitat” democràtica ha oblidat d’esmenar “el pecat original” i, en el cas català, ha empitjorat el desconeixement de l’Estat i, per tant, les nostres decisions polítiques. No és estrany, doncs, malgrat la seva absurditat, trobar-nos en una situació com l’actual:  que es prevegi una participació rècord en unes eleccions il·legítimes, en les quals, a més, a l’hora de triar papereta estarem més condicionats per un deure moral envers els encausats que per una lliure opció política. Potser no és la millor hora per fer-ho, però cal que anem meditant si la nostra maduresa social es tradueix prou bé en maduresa política, és a dir, si la poma de Cézanne no esdevé una poma massa verda. Sigui com sigui, aquest desembre estarà envoltada d’altres de color groc. Que el Bon Nadal arribi a tots!

                  Natura morta 1934. Fragment  Manuel Humbert