dimarts, 30 de gener del 2018

El Dret Penal de l’enemic

En aquests temps convulsos en els que predominen, per desgràcia, les mentides, les insinuacions, les notícies falses, les mitges veritats, la propaganda política més barroera, les desqualificacions personals més feridores, i, en general, la manca de rigor més absolut, crec que és necessari trobar refugi intel·lectual en el criteri dels experts. I dels experts juristes, quan es tracta d’aportar llum a la complexa realitat jurídica de tants i tants afers al que ens aboca la persistent judicialització de la política.

En el camp del Dret Constitucional, aconsellaria escoltar sempre els arguments de dos catedràtics de la matèria, el Dr. Xavier Arbós, de la UB, i la Dra. Mercè Barceló, de la UAB, que, des de les seves respectives posicions - perquè la interpretació del Dret no és unívoca mai -, intenten explicar les claus legals del controvertit context polític en el que es desenvolupa el denominat “procés”.
Dec, en concret, a la Dra. Barceló, en unes recents declaracions públiques, el coneixement del concepte “Dret Penal de l’enemic”, l’aplicació del qual va atribuir al poder judicial espanyol, en particular, a les instàncies i jutges que estan instruint la causa penal contra els “Jordis”, i els membres del Govern i la Mesa del Parlament, pels suposats delictes de malversació, sedició i rebel·lió, quan és manifest que no va concórrer força o violència en les seves actuacions polítiques
.
La idea del “Dret Penal de l’enemic” es fonamenta en una aplicació maximalista i extrema de la llei penal per tal d’imposar -o tractar d’imposar- penes desproporcionades per delictes inexistents, a aquelles persones que, de manera difosa - o no -, se les considera social o políticament perilloses o irredemptes, o mereixedores d’un càstig exemplar, ja sigui preventiu o definitiu. Per la Dra. Barceló, el manteniment de la presó provisional als “Jordis”, i a Junqueras i Forn, obeiria clarament a aquesta dinàmica punitiva de perseguir els enemics polítics. D’acord amb aquesta teoria, doncs, els empresonats ho serien més pel que són, que pel que han fet, constituint com una mena “d’ostatges” en mans d’un poder hegemònic, el càstig als quals hauria de servir per eradicar conductes o pretensions semblants.

Quan no s’havia inventat aquesta expressió afortunada, del que està passant ara se n’ha dit tota la vida, des dels Romans, abús de Dret o abús de poder. Nihil novo sub sole.