Passejants, records, una primera obra i grans poemes

El darrer llibre d'Antonio Muñoz Molina parteix d'una bona idea, està meravellosament escrit i, tot i això, punxa, cosa que jo creia que no diria mai del meu escriptor espanyol preferit. “Un andar solitario entre la gente” (Seix Barral) reflecteix el passeig de l'autor, emulant una llarga sèrie de literats ilustres (Poe, Baudelaire, Wilde, Benjamin...) per ciutats diverses (Madrid, París, Nova York, Lisboa) sota la pressió dels missatges publicitaris que envaeixen l'espai urbà i prenent nota de qualsevol imatge o conversa. Què és el que falla? En la meva opinió, la reiteració, la redundància, construint amb ambició un volum de cinc-centes planes que potser hauria estat més rodò amb una tercera o quarta part. I, dit això i per no sentir-me un heretge, amics i amigues, també us dic no es pot escriure millor.

En canvi, Fernando Aramburu, el triomfador literari -i comercial - de la també molt  llarga 'Patria',  ens ofereix ara “Autorretrato sin mí” (Tusquets), un delicat exercici de prosa poètica al voltant de la seva vida. La família, l'amor, la Donosti natal i l'Alemanya adoptiva són objecte del seu record i les seves reflexions i aconsegueixen donar-nos claus, sovint emotives i a voltes humorístiques, de la seva obra.

El Grup 62 i Seix Barral recuperen en català i en castellà la primera novel.la de la gran escriptora nord-americana Siri Hustved, “Els ulls embenats”. Escrita al 1992, ens dóna ja molts senyals dels temes més treballats per ella: el món femení i la seva relació amb els homes, la salut física i mental i l'art. La seva estructura en relats independents amb una protagonista en comú, una jove i brillant estudiant, funciona molt bé i la converteix en una 'opera prima' molt recomanable.

Saltant-me la norma de referir-me únicament a obres de ficció i en prosa, acabo suggerint el darrer lliurament de poemes de Joan Margarit, a qui vaig conèixer en la seva qualitat d'arquitecte i de qui admiro els seus versos, tan precisos, emotius i contundents com la seva veu. A “Un hivern fascinant” (Proa) arrodoneix l'actuació amb  un epíleg de sis planes on confesa el doble impuls de la seva poesia: la veritat i la bellesa. Per ell, 'El territori de l'art és només aquell on coincideixen' tots dos elements. Hi estic d'acord.