dimecres, 16 de maig de 2018

Lucky: La sort de tenir a Harry Dean Stanton com a protagonista.


Aquesta és una d’aquelles pel·lícules petites que es van fent grosses gràcies al boca a boca, a través de les recomanacions dels espectadors que es queden encantats per la senzillesa, la tendresa i l’humor. El film té la virtut de tocar temes greus amb lleugeresa i humor, i fer-nos reflexionar sobre la mort, la pèrdua i els temors de fer-se gran amb una estranya sensibilitat.
La clau de l’èxit i puntal absolut de Lucky és el seu actor principal, el mític actor Harry Dean Stanton, que amb 90 anys encara va trobar l’empenta per protagonitzar la que seria la seva darrera pel·lícula.  
Harry Dean Stanton és ben recordat per “París, Texas” de Wim Wenders i per ser l’etern secundari de tantes altres grans pel·lícules, com Alien o els films de David Lynch “Corazón salvaje” y “Una historia verdadera”.
David Lynch comparteix a Lucky alguns plans amb l’actor, en un film que potser precisament per això respira una aureola “lynchiana”, entesa com aquesta manera que té Lynch de mirar-se i mostrar l’estranyesa de la vida més anodina i quotidiana, i la capacitat de convertir petits detalls i gestos ordinaris en situacions úniques, extraordinàries i excepcionals.
Però no és David sinó un altre Lynch el que signa aquesta petita joia que parla sobre la vellesa i la mort amb mirada entranyable i divertida. El director de Lucky és un actor, John Carrol Lynch, més conegut pel seu paper a Fargo, dels Germans Coen, i que debuta en la direcció.
Lucky ens mostra el dia a dia d’un home de 90 anys en un petit poble de l’oest americà, fidel a les seves petites rutines quotidianes, capaç fins i tot de deixar-se emportar encara per una fugaç promesa d’amor i conscient que el temps s’acaba i la mort es va acostant. Lucky és, al mateix temps, un monumental homenatge a un actor de posat tranquil i gest controlat, capaç d’aconseguir que el seu rostre magre ompli i il·lumini tota la pantalla.