Roma

Vaig anar a veure-la al cinema Verdi la tarda d'un dia laborable i vaig trobar-me amb la sorpresa que el cinema estava inusualment ple, amb una cua llarga per entrar. I és que tan sols 2 cinemes a Barcelona (Verdi i Verdi Park) i uns pocs més en tota Espanya projectaven la pel·lícula, malgrat que es tractava de la guanyadora del Lleó d'Or del prestigiós festival de cinema de Venècia.

Aquesta situació és deguda a que la pel·lícula ha estat produïda per Netflix, i les condicions de distribució que Netflix imposa han provocat aquesta situació.

Us recomano que malgrat les dificultats que us pugui suposar desplaçar-vos a aquests cinemes, fins i tot encara que disposeu de Netflix a casa, aneu a veure Roma en pantalla gran.

Es tracta d'una obra mestra del seu director, el mexicà Alfonso Cuarón, que construeix aquesta pel·lícula de forma molt viva i emotiva a partir dels seus records d'infància, ja que ell va nèixer el 1961, i situa la pel·lícula a incís de la dècada dels 70.

La pel·lícula ens transporta de forma molt realista al Mèxic de la infància de Cuarón, i ens permet endinsar-nos en l'interior d'una família mexicana de classe mitjana, i també passejar-nos per l'exterior, palpant els conflictes polítics i socials, incloent els grups paramilitars.

Però, sobretot, la pel·lícula ens transporta a l'interior de l'ànima de les dones de la família, dones que lluiten per sobreviure en un món complex i gens fàcil, fent el cor fort davant dels problemes, ajudant-se entre elles, i fent pujar els petits de la família.

Encara que hi ha algunes escenes impactants i sobrecollidores - un part, terratrèmols, manifestacions, onades amenaçadores - és la bellesa i naturalitat de la majoria de la pel·lícula la que farà que se us faci curta i que no us sàpiga greu haver hagut d'anar a veure-la a un dels pocs cinemes on es projecta.

Jordi Castells