divendres, 15 de febrer del 2019

La Biblioteca Eugenio Trias


La primera cosa que vaig fer en un recent viatge a Madrid va ser anar al Parc del Retiro, ben proper a l’estació d’Atocha. Volia veure-hi les escultures que Plensa ha instal·lat al Palacio de Cristal, però sobretot volia visitar la biblioteca que els madrilenys han dedicat al filòsof Eugenio Trias, un amic molt estimat, situada dins el mateix parc, en l’antiga Casa de las Fieras, reformada i ampliada de manera molt reeixida per a la nova funció.
Sembla que ens fem cada cop més oblidadissos i no pas de la mà dels anys sinó pel bombardeig informatiu i digital i una desvaloració de la Història. Tanmateix vull creure que els lectors tenen molt viu el record de qui ha estat un dels pensadors més creatius i profunds del nostre país. Puc afegir que la seva qualitat humana era extraordinària.

Eugenio després de viure ple d’amor amb serenor i saviesa socràtica una llarguíssima malaltia traspassà a Barcelona, la seva estimada ciutat, el mes de febrer de l’any 2013. Dos mesos després, s’inaugurava la seva biblioteca, la qual cosa òbviament vol dir que la decisió de les autoritats madrilenyes i pràcticament tota l’obra es van produir en vida del filòsof. L’alegria per aquest fet li va endolcir l’agonia.

La meva visita a la biblioteca, la primera que feia, va esdevenir un veritable pelegrinatge d’emocions incessants. L’espai està ple de la seva presència. Certament hi contribueixen les fotografies, els seus pensaments escrits en les parets, els seus llibres, però sobretot es percep en la munió de freqüentadors, molt predominantment joves, que omplen amb passió per l’estudi els diferents espais, gestionats amb amor i orgull pels responsables de l’exemplar equipament. Mentre vaig ser-hi, només tenia un pensament: què feliç es sentiria o es deu sentir l’Eugenio.

Una de les qüestions recurrents d’Ací i D’Allà és la incapacitat catalana per reconèixer la vàlua de la nostra gent més valuosa. Hem de tornar-hi. Set anys després de la seva mort només la darrera universitat on va ensenyar, la Pompeu Fabra, ha fet un gest d’homenatge perdurable, dedicant-li un jardí en el campus de la Ciutadella. Els nostres representants polítics no han fet res, que jo sàpiga. Sempre troben una excusa de mal pagador o es fan els despistats per reproduir la misèria de l’esperit que és la pitjor de les misèries. Tampoc he sentit veus que els empenyessin vers el reconeixement d’allò que cal. Ultra la indignitat que suposa el desagraïment, quina pena perdre’s aquests merescuts santuaris on podríem assadollar-nos de les companyies que ens manquen.