Pancartes i llibertat d'expressió

L’episodi de la pancarta penjada el passat divendres al balcó del Palau de la Generalitat per quatre conegudes personalitats independentistes, com si la pengessin al balcó de casa seva, és una demostració fefaent de l’excepcionalitat que està vivint el país. Una més, es podria dir, i sens dubte de les més banals.Ara bé, ¿per què s’invocava “Llibertat d’Opinió i d’Expressió”? Es obvi que es tracta d’una llibertat i d’un dret fonamental, consubstancial a les democràcies liberals consolidades, i absolutament reconegut, defensat i protegit per tots els ordenaments jurídics del nostre entorn (fins i tot la Constitució del 78, art. 20). I també és obvi que es tracta de la rèplica asèptica i prudent a l’acatament pel President Torra de l’ordre judicial del TSJC per retirar la pancarta demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Com un compliment a contracor d’allò que imposa la justícia però deixant constància que no s’hi està d’acord en el fons.

Pancarta per pancarta, en el benentès que el lema “Llibertat d’Opinió i Expressió”, no podrà ser blasmat com a partidista per cap Tribunal (català o espanyol). Més enllà de la sorprenent posada en escena, això em sembla legítim.    

Al marge de la legitimitat de la protesta, i des del punt de vist jurídic, ¿és adequada la menció a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 per sustentar el dret de la Generalitat per no despenjar la pancarta a favor dels presos polítics fins i tot en períodes pre-electorals?

Al meu entendre, no ho és, perquè els subjectes del dret a la llibertat d'opinió i d'expressió reconegut a l’esmentada Declaració ho són les persones individualment considerades, però no les institucions democràtiques, que, com a tals, estan regides certament per la regla de les majories polítiques però que s’han de sotmetre legalment, en determinades circumstàncies, el principi de neutralitat. El propi article 19, citat a la pancarta, però no de forma complerta, diu “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió”.

Potser pot semblar massa òbvia aquesta distinció, i tanmateix sobrera, però, ad cautelam, mai està de més recordar la necessitat del rigor.