La hija de un ladrón

Una col·lecció de premis en festivals i una llarga llista de nominacions als premis Goya i Gaudí son només alguns dels arguments que fan de La hija de un ladrón un dels títols imprescindibles del cinema català del 2019.

L’opera prima de Belén Funes es també la pel·lícula que consagrarà definitivament a la ja prometedora Greta Fernàndez, filla d’Eduard Fernández, amb qui comparteix cartell. Precisament aquest duel interpretatiu és un altre dels reclams d’una pel·lícula on l’Eduard hi fa una aparició breu, més aviat destinada a cedir el testimoni a la seva filla, que hi brilla en tot el seu esplendor.

Greta Fernàndez es posa en la vida de la Sara, una jove de vint-i-pocs, mare soltera, de família desestructurada i poca formació, que ha de fer grans equilibris en feines precàries per tirar endavant i portar una vida convencional.

Marcada per l’absència del pare, un delinqüent que acaba de sortir de la presó sense cap intenció de preocupar-se de la seva filla; i rebutjada pel pare del seu propi fill (un també notable Àlex Monner), Sara busca la manera de crear un simulacre de la família que no té, reclamant la custodia del seu germà petit, internat en un centre d’acollida de menors.

El que busca en realitat aquesta dona és vèncer una profunda soledat i el sentiment d’abandonament que contínuament la persegueix. Però les causes d’aquests abandonament van més enllà de les circumstàncies familiars, perquè el personatge de Sara representa el perfil de tantes dones sense recursos, obligades a capejar grans dificultats per intentar viure amb dignitat.

En una escena de la pel·lícula Sara es defineix a ella mateixa com “una persona normal” i és, precisament, el fet que la societat accepti com a normalitat la situació d’aquesta noia i de tantes persones que viuen com ella, el que ens hauria de fer pensar. Això és el que denuncia, entre línies, aquesta petita gran opera prima.

Belen Funes, al costat del guionista Marçal Cebrián, signen una obra madura, que emociona sense sensibleries i que retrata la realitat amb honestedat i sense artificis. La hija de un ladrón està rodada amb un estil realista i de càmera en ma certament deutor del cinema social dels Germans Dardenne, aplicat a la nostra realitat local, però amb capacitat de convertir-la en una història universal.