Encaràvem l’arribada de la
primavera mirant-nos amb recel. La cua per entrar al supermercat era tot un
poema. A l’interior, les mirades creuades caminant entre els aparadors
transmetien por i desconfiança. Anar a l’aparcament soterrani suposava
endinsar-se en un mon fins llavors indiferent, però que ara esdevenia
inesperat. Tornar a casa i haver de travessar les portes del edifici i de
l’habitatge era enfrontar-se a un cúmul d’incerteses. Les claus, els guants,
l’ascensor, la escala de veïns, la mascareta; que faig? En plena primavera
estàvem neguitosos i pansits. No era astènia, era la pandèmia. Durant setmanes
ens hem mirat de lluny i de reüll, hem modificat les nostres rutines, hem
confinat l’expressió de molts sentiments i hem reprimit gestos, abraçades,
encaixades de mans, petons.
dimarts, 16 de juny del 2020
Canvi d’estació
Etiquetes de comentaris:
CARTES A L'EDITOR
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Una consideració molt subtil i encertada. El què i el com.
D'entrada pots comptar amb la meva estimació que no hi ha pandèmia que l'alteri. El tic de mirar de reüll si que ens ha quedat.A les fogueres de sant Joan cremem tots el dimones que puguem.
Publica un comentari a l'entrada