dimarts, 16 de juny del 2020

Canvi d’estació


Encaràvem l’arribada de la primavera mirant-nos amb recel. La cua per entrar al supermercat era tot un poema. A l’interior, les mirades creuades caminant entre els aparadors transmetien por i desconfiança. Anar a l’aparcament soterrani suposava endinsar-se en un mon fins llavors indiferent, però que ara esdevenia inesperat. Tornar a casa i haver de travessar les portes del edifici i de l’habitatge era enfrontar-se a un cúmul d’incerteses. Les claus, els guants, l’ascensor, la escala de veïns, la mascareta; que faig? En plena primavera estàvem neguitosos i pansits. No era astènia, era la pandèmia. Durant setmanes ens hem mirat de lluny i de reüll, hem modificat les nostres rutines, hem confinat l’expressió de molts sentiments i hem reprimit gestos, abraçades, encaixades de mans,  petons.

 Som al juny i comencem a encarar l’arribada de l'estiu. Ara que la pandèmia ja no fa tant de mal, hi ha qui pensa que gaudirem amb la nova normalitat i d’altres que tot plegat ha deixat de ser el mateix. No em preocupa el que podrem fer; em preocupa com ho farem. Amb recel o amb confiança? Mirant de reüll o als ulls?  Però em preocupa molt més, si amb el que podrem fer, serem capaços de mostrar els nostres sentiments, de la mateixa manera que ho fèiem abans de la primavera.  Em preocupa que després d’unes llargues setmanes, alguns sentiments estiguin rovellats de no exterioritzar-los.  Esperaré al canvi d’estació per treure conclusions.


2 comentaris:

Josep M.Cortina ha dit...

Una consideració molt subtil i encertada. El què i el com.

Imma ha dit...

D'entrada pots comptar amb la meva estimació que no hi ha pandèmia que l'alteri. El tic de mirar de reüll si que ens ha quedat.A les fogueres de sant Joan cremem tots el dimones que puguem.