En Josep Maria
Cortina, pacient i constant editor d’aquest blog, coincideix amb mi en que el
llibre de l’any es diu ‘El infinito en
un junco’ (Siruela), escrit per una desconeguda cridada a deixar de ser-ho
que es diu Irene Vallejo. És filòloga, està especialitzada en literatura
clàssica grega i romana, viu a Saragossa i ha construït un artefacte lluminós,
una meravella indispensable per aquest estiu. Sols trobo un argument per no
portar-lo a la bossa de la platja o a la
motxilla muntanyenca: el seu gran volum: 400 denses pàgines.
De què va aquest
assaig divulgatiu de difícil classificació? El subtítol ens dóna una pista:
‘’La invención de los libros en el mundo antiguo’. La primera part del volum es
dedica al món grec i la segona al romà. Però ambdues parts, formades per
multitud de petits capítols amb una estratègia més pròxima al collage o el
mosaic que al que faria un treball acadèmic, fan salts endavant i endarrere
continus per explicar un munt de descobriments, anècdotes i supòsits sobre l’escriptura i els seus suports
materials, les biblioteques, les llibreries, la censura... En fi, tot allò que
pot satisfer la inabastable curiositat
dels lletraferits (com ara un servidor).
L’erudició de
l’autora s’expressa en tot moment amb una aparent lleugeresa que facilita la
lectura i anima a continuar-la. A aquesta virtut afegeixo que l’admiració
continuada per la cultura clàssica no estalvia notes sobre les seves
limitacions, especialment les referides a l’opressió de les dones, l’esclavisme,
l’elitisme, el bel·licisme, el racisme o la imposició política i religiosa. Set defectes pandèmics greus dels sistemes
socials que, en major o menor mesura, perviuen a través de la història. Però,
com escrivia Ray Bradbury a ‘Farenheit 451’, la tradició oral pot generar i
llegar espais de llibertat.
El protagonista del
llibre és col·lectiu i format per grans noms propis i també per copistes,
llibreters, editors, lectors o bibliotecaris anònims. Però si hi ha algun
element presidint el relat des de la primera fins l’última pàgina és la
Biblioteca d’Alexandria, impulsada per Alexandre Magne, com a gran símbol del
necessari manteniment d’una cultura escrita a l’abast de les generacions
futures. I un altre punt d’interès
continu és sobre quina base hem pogut escriure: la pedra, el fang, la
seda, la pell... fins arribar al paper i, ara, la pantalla.
Estic segur de que
aquesta troballa, que ja porta unes quantes reedicions en castellà, es traduirà a molts més idiomes i espero que
tingui noves aportacions en altres llibres per part de la mateixa autora.
Mentrestant, no dubteu: la podeu gaudir molt!
2 comentaris:
Com apunta el crític he quedat fascinat per aquest llibre i la seva autora. Demostra un coneixement de la història i la literatura admirable i alhora les fa properes i inteligibles.La seva facilitat per establir conexions entre el passat i el nostre present resulten sorprenents. La riquessa de la seva prosa admirable. És un assaig que es llegeix gairebé com una novela històrica. No us la perdeu.
Si voleu veure una entrevista llarga però magnífica amb l'autora aquí la trobareu:
https://www.youtube.com/watch?v=2LKsW5Jb2b8
Publica un comentari a l'entrada