D’Atenes a Babel.

Havíem estat hereus de l’àgora de l’Atenes de Pericles. Aquell esperit de civilitat que s’hi donava havia impregnat fins el moll de l’os el nostre. La trobada, la conversa,  el debat, la discussió, el contar històries, els acudits, les anècdotes i, per damunt de tot, el diàleg com a eina de construcció de coneixement, d’acceptació de l’altre, de delimitació de personalitats foren les seves meravelloses conseqüències. Aquelles eines de civilització havien marcat les nostres vides i havien caracteritzat els nostres espais de relació social, des de la taula familiar al parlament democràtic.

Tanmateix, en un sopar amb amics, als quals no havia vist des d’abans de confinament, vaig poder observar una severa alteració d’aquell esperit. En efecte, jo recordava les posicions que havien mantingut anteriorment sobre alguns aspectes de la vida i de la societat, però veia que no solament s’havien encallat en aquelles mateixes posicions, sinó que s’hi havien emmurallat. En presència dels altres comensals cadascú s’explicava  per torns, això sí, però sense cap interacció d’idees i amb escoltes passives, tancades, gairebé resignades. Era obvi que el confinament i el distanciaments pandèmics havien fet de les seves.

Fa anys, en un llarg i esborronador viatge camí de l’altiplà bolivià vaig compartir un dels seients continus d’un autobús humil amb un indi d’aquelles contrades. Després de molta estona de conversa en castellà, de sobte vaig percebre que, malgrat compartir el mateix idioma, aquell home no havia entès res del que jo li estava dient i probablement jo tampoc res del que ell m’havia dit. Aleshores vaig començar a entendre que la llengua comuna no homogeneïtza els diferents codis culturals i, per tant, no garanteix la comprensió, sinó que sovint la falseja i ocasiona un galimaties. El vi, per exemple, no serà mai el mateix per nosaltres que per un indi bolivià, ni la xirimoia serà el mateix per a ell que per nosaltres, malgrat utilitzar els mateixos mots per anomenar-los.

El mite de la Torre de Babel després dels imperis i la globalització actual ja quedava curt. Ens diu que Déu castigà a la gent a no entendre’s i a dispersar-se fent-los parlar llengues diferents per no haver comprès les raons que el portaren a gairebé exterminar la seva creació terrestre amb el Diluvi. El desmemoriat i estúpid orgull dels humans els va fer creure que podrien fugir d’un altre càstig semblant si escalaven fins el cel amb una construcció portentosa. D’aleshores ençà ens hem tornat tant estúpids i orgullosos, si no més, que els nostres ancestres mítics, i Déu, més subtil, fart de què destruïm la seva obra i que ens condemnem a no entendre’ns ni en el nostre propi idioma, ha canviat el càstig lingüístic per una malaltia que fa palpable que hem triat el camí que porta a la infinita solitud.