Irene Vallejo i el seu "El Infinito en un junco" Premi Nacional d'Assaig

El passat mes de juny en Ricard va recomanar a la seva Secció de Llibres un assaig que a mi també m’havia apassionat. Es tractava de “EL INFINITO EN UN JUNCO ” de la jove filòloga i escriptora aragonesa Irene Vallejo.

Doncs avui veig que ha sigut molt justament guardonada amb el Premio Nacional de Ensayo 2020 que concedeix el Ministerio de Cultura. No puc sinó tornar a recomanar aquest llibre a tots els aficionats a la literatura que encara no l’hagin llegit . I per això reprodueixo literalment la crítica que va escriure en Ricard.

D’altra banda aprofito també per recomanar una entrevista amb l’autora que contribuirà a desvetllar-vos la seva rica personalitat i que trobareu a l’enllaç següent: 

https://www.youtube.com/watch?v=cbgjaZwALn4

Irene Vallejo és filòloga, està especialitzada en literatura clàssica grega i romana, viu a Saragossa i ha construït un artefacte lluminós, una meravella indispensable per aquest estiu. Sols trobo un argument per no portar-lo a la bossa de la platja  o a la motxilla muntanyenca: el seu gran volum: 400 denses pàgines.

De què va aquest assaig divulgatiu de difícil classificació? El subtítol ens dóna una pista: ‘’La invención de los libros en el mundo antiguo’. La primera part del volum es dedica al món grec i la segona al romà. Però ambdues parts, formades per multitud de petits capítols amb una estratègia més pròxima al collage o el mosaic que al que faria un treball acadèmic, fan salts endavant i endarrere continus per explicar un munt de descobriments, anècdotes i supòsits  sobre l’escriptura i els seus suports materials, les biblioteques, les llibreries, la censura... En fi, tot allò que pot satisfer la inabastable  curiositat dels lletraferits (com ara un servidor).

L’erudició de l’autora s’expressa en tot moment amb una aparent lleugeresa que facilita la lectura i anima a continuar-la. A aquesta virtut afegeixo que l’admiració continuada per la cultura clàssica no estalvia notes sobre les seves limitacions, especialment les referides a l’opressió de les dones, l’esclavisme, l’elitisme, el bel·licisme, el racisme o la imposició política i religiosa.  Set defectes pandèmics greus dels sistemes socials que, en major o menor mesura, perviuen a través de la història. Però, com escrivia Ray Bradbury a ‘Farenheit 451’, la tradició oral pot generar i llegar espais de llibertat.

El protagonista del llibre és col·lectiu i format per grans noms propis i també per copistes, llibreters, editors, lectors o bibliotecaris anònims. Però si hi ha algun element presidint el relat des de la primera fins l’última pàgina és la Biblioteca d’Alexandria, impulsada per Alexandre Magne, com a gran símbol del necessari manteniment d’una cultura escrita a l’abast de les generacions futures. I un altre punt d’interès  continu és sobre quina base hem pogut escriure: la pedra, el fang, la seda, la pell... fins arribar al paper i, ara, la pantalla.      

Estic segur de que aquesta troballa, que ja porta unes quantes reedicions en castellà,  es traduirà a molts més idiomes i espero que tingui noves aportacions en altres llibres per part de la mateixa autora. Mentrestant, no dubteu: la podeu gaudir molt!