L’èxit de l’absolució del major Trapero, en una sentència que ja es ferma, ha elevat a la seva advocada, Olga Tubau, al restringit Olimp dels advocats cèlebres. I no és per menys, perquè poca gent s’esperava aquest resultat final, ja que un ampli corrent d’opinió pronosticava una condemna segura -si més no per desobediència-, mogut sens dubte per un determinat biaix ideològic. Sí, malgrat tot, la justícia és imprevisible, i les profecies acostumen a errar, almenys en un 50%.
Però, ¿fins a quin
punt és mèrit de l’advocada Olga Tubau l’absolució del seu client? Ja sabem que
comptar amb un o una primera espasa no et garanteix necessàriament guanyar el judici.
Les condemnes a Joaquim Forn i a Quim Torra, defensats per Xavier Melero i Gonzalo
Boye, lletrats brillantíssims, són l’exemple clar que quan ho tens tot en
contra, per una cosa o una altra, cap Tribunal et donarà la raó per molt bo que
siguis.
En el cas de
Melero, la seva estratègia tècnica, la seva ironia punyent, i la seva
contrastada experiència forense no van servir perquè el Tribunal Suprem apreciés
una mera desobediència en els actes del seu client. Era obvi que el càstig
havia de ser superior, com avís espanyolista per a ingenus navegants independentistes.
Encara més cru ho
tenia Boye, atès que el seu client va actuar amb la voluntat de ser incriminat,
i, per postres, es va auto-inculpar en el mateix judici, reconeixent amb
innegable orgull el fet de la desobediència comesa. Amb clients així, ni amb un
miracle es podia guanyar.
Són els casos
incerts i ambigus, aquells en els que la intervenció dels advocats pot ser
decisiva per inclinar la balança al seu favor.
No dubto que Olga
Tubau, amb la seva bona feina, ho va ser per poder convèncer a un magistrat titllat
de “conservador” (Francisco Vieira) a sumar-se a la tesi absolutòria d’un altra
magistrat titllat de “progressista” (Ramón Sáez) i rebutjar la tesis
condemnatòria d’una tercera magistrada titllada també de “conservadora” (Concepción
Espejel).
Però no hauríem
d’oblidar que ningú pot pujar sol a cap Olimp. Si Olga Tubau ha pogut pujar-hi,
ha estat per l’inestimable col·laboració, en el seu cas, de dos homes justos.
3 comentaris:
Excel.lent reflexió, Carles. Com sempre tan encertat!
Només he trobat a faltar una consideració a la importància diferencial que hi pot haver en un judici quan l'acusat es reconeix autor dels fets (que seria el cas dels "processistes"), o, en canvi, manifestament es declara en contra de les acusacions que rep (que seria el cas del Major Trapero).
En el primer cas entenc que no es facilita gens una sentència absolutòria, mentre que en el segon, segurament això ajuda a que ho sigui.
Comentaris de profana, és clar....
Petons
Carme
Tens tota la raó en la distinció entre uns i l'altre, tot i que el reconeixement dels fets dels "processistes" no implicava que acceptessin que es poguessin subsumir dintre dels tipus penals de rebel·lió i sedició. I ara no recordo que acceptessin tampoc que es poguessin qualificar com a desobediència, que aquí no hi hauria cap dubte per mí. En tot cas, l'absolució del Major Trapero és un èxit total no prou ben ponderat.
Gràcies per l'aclariment, Carles
Publica un comentari a l'entrada