Cases, arquitectes i un sanatori

Andrés Barba ens ha sorprès amb “Vida de Guastavino y Guastavino” (Anagrama), on relata l’aventura americana de l’arquitecte valencià, format a Barcelona, que va exportar a Nova York i altres ciutats dels Estats Units la volta catalana i uns materials ceràmics, que van fer possible des de la famosa Estació Central fins multitud d’equipaments i gratacels. El seu fill va continuar amb el seu impuls i és realment estrany que aquí tinguem tan poc coneixement d’aquests fets.

No menys sorprenent és que Mercedes Abad hagi decidit que un habitatge a l’ombra de la tèrmica del Besòs sigui el narrador de “Casa en venta” (Páginas de espuma), preciosament il·lustrat per l’Àlvaro Ardèvol. Es tracta d’una novel·la curta –o potser un conte llarg- en el que la casa és testimoni de la vida quotidiana i per tant dels problemes dels seus propietaris, encantats per les vistes al mar i perseguits per l’obsessió per la neteja del pis per part de la protagonista.

La joveníssima escriptora irlandesa Sally Rooney ha tornat a tenir un èxit de vendes amb “Gent normal” (Periscopi i Random House), una bella i també crua història d’amistat, amor i desamor durant anys entre mil·lennials que fan front als problemes generats als  seus entorns familiars i acadèmics. 

El madrileny Juan Vilá ens explica a “1980” (Anagrama) la seva infància, condicionada per la mort del seu pare i l’arribada a la seva vida des de Catalunya d’un padrastre. El text és una mostra més d’autoficció on la mare, l’àvia i els germans juguen papers molt importants. Confesso que la qualitat del text, sempre fluid i interessant,  no m’ha ajudat a generar empatia per un personatge principal, l’autor, que no m’ha semblat empàtic.

El premi Anagrama ha estat concedit a “Cien noches”, de Luisgé Martín, una novel·la al voltant del sexe amb una dona com a narradora i amb uns quants escriptors amics que han servit a l’autor com ajudants en la seva investigació sobre els límits de l’amor i el desig i sobre la infidelitat com a pràctica generalitzada.

Deixo pel final el llibre que més m’ha agradat en aquest canvi d’any: “Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066)”, de Pablo Martín Sánchez, publicat per Acantilado. A més d’acabar triomfalment la trilogia iniciada amb “El anarquista que se llamaba como yo” i continuada per “Tuyo es el mañana”, l’autor sap crear dins del recinte de l’antic sanatori psiquiàtric modernista Pere Mata una comunitat de resistents a una situació distòpica generada per dues guerres i un acord internacional que obliga a deixar la península ibèrica com una base militar de contenció. És molt difícil assolir ritme en el gènere dels diaris, però Martín Sánchez ho aconsegueix a través d’una sèrie de  fets tràgics i d’una història d’amor, la darrera d’un home octogenari, amb una dona extraordinària.