Breu Història del Jazz XII

 XII - El “be bop”. Charlie Parker.

Sí Louis Armstrong és la figura capital del jazz clàssic, el saxo alt
Charlie Parker, anomenat "Bird ", ho és del jazz modern. Juntament amb
el trompetista Dizzy Gillespie, el pianista Thelonious Monk i altres
va ser el impulsor de una nova forma de tocar, anomenada "be bop".

Aquest terme es una onomatopeia utilitzada per designar un nou estil
de jazz aparegut a finals dels 40, caracteritzat entre altres coses
perquè el fraseig utilitza explosions de notes en cascada i en certa
manera vulnera les cadències de la base melòdica. En els seves
primeres interpretacions, Parker es mostra influït per Lester Young,
però aviat desenvolupa un estil propi d`una imaginació i una forca
increïbles, basat en una tècnica impressionant. Parker va morir molt
jove, als 35 anys, consumit com Young per les dogues. La seva
influència sobre el jazz posterior ha estat immensa i ha donat lloc a
variants com el "cool jazz" i d’altres...

Escolteu, sobretot,  si us plau, "Now's the Time" i "Confirmation",
dos temes que toca amb el seu propi conjunt i també "Bird and Diz",
amb el trompetista Dizzy Gillespie. I per donar-vos ben bé compte  de
fins on pot arribar la seva capacitat d'improvisació,  escolteu en què
es converteix en les seves mans un tema tan banal i insignificant com
"Tico-Tico"

Clint Eastwood, un gran aficionat al jazz, li va dedicar una pel·lícula
"Bird " que us recomano.