La senyoreta primavera

 

Quin gust escoltar la veu provocadora i entremaliada d’en Jaume Sisa, recordant-nos que “la senyoreta primavera, la sang ens altera”. Ens desperta sensacions, posa llum als grisos hivernals; feia anys que no badava tanta estona davant els camps florits de colza i roselles sobre verd dens i intens, absolutament hipnòtic.

Però hi ha circumstancies que no canvien amb el pas de les estacions climàtiques; ni ha de perennes que semblen impossibles d’ofegar amb pluja o ressecar amb els rajos solars. Vull referir-me Senyor Editor, a diferents accions i reaccions que son presents al nostre entorn, més o menys proper: absentisme legislatiu per superar la greu crisi econòmica i ajudar els més afectats; incoherències judicials amb determinats jutges i fiscals remant cap al seu far guia; actituds vials incíviques amb passivitat municipal; governs en funcions que cobren un sou però que no funcionen; plantilles laborals enviades al atur per empreses preocupades a oferir més guanys als socis i als mercats financers. I al mig de tant matoll, l’únic brot que verdeja, no sense dificultats, es la esperançadora vacuna anti covid.

Entretant, als camps del quilòmetre zero del estat espanyol, està sorgint una planta amb desig d’independitzar-se de qualsevol altre espècie autonòmica o estatal. Vol ser la única, la més gran i l’exemple de la més lliure, faltaria més. Senyor editor, quan publiqui aquestes línies, tots sabrem si la planta floreix o si ha estat perjudicada per un imprevist  xàfec de primavera.