dimecres, 5 de maig de 2021

Molt neguit

 

No havia llegit encara res de dues autores en castellà que em plau recomanar-vos avui i que tenen en comú amb moltes literates actuals, com ja he escrit en altre ocasions en aquests blog, que s’atreveixen a enfrontar temes especialment complicats amb dones solitàries com a protagonistes i des d’òptiques tèrboles i inquietants. A més, ambdues han guanyat premis de prestigi. La valenciana Bárbara Blasco ha estat mereixedora del Tusquets amb “Dicen los síntomas”, on una dona que s’ha conformat amb una vida monòtona s’ha d’enfrontar a la malaltia mortal del seu pare. Un company d’habitació a l’hospital  emergeix com a subjecte complementari d’un llibre que compta amb l’humor com aliat.

D’altra banda, la colombiana Pilar Quintana ha guanyat l’Afaguara amb “Los abismos’, un llibre escrit des de la perspectiva d’una nena de nou anys que assisteix atemorida a la destrucció de vides i pateix el desamor de la seva mare. El text comença amb una aparença d’irrellevància però va guanyant en complexitat i subtilesa a mida que avança.

M’ha agradat molt tornar a veure publicat un llibre del gran Jaume Cabré, per mi el millor escriptor viu en català. I a tots ens ha sorprès que en lloc d’una novel·la llarga ens porti un conte llarg. O més aviat una faula. A “Consumits pel foc” (Proa), un mestre de vida anodina es troba al bell mig de situacions que l’allunyen de l’amor que està trobant per fi mentre una família de porcs senglars també va camí de la desgràcia. Com lliguen les dues històries? Llegiu i gaudiu del text.

No us estranyarà la meva fidelitat entusiasta al veterà Eduardo Mendoza i l’argentí Pedro Mairal. El primer conclou la trilogia suposadament para-autobiogràfica (disculpeu l’expressió) amb “Transbordo a Moscú” (Seix Barral), mantenint el to humorístic i augmentant la penetració analítica sobre la societat catalana i, també, sobre l’evolució del món a finals del segle XX. Mairal recupera un text anterior, “Salvatierra” (Libros del Asteroide), on novament un petit viatge serveix per descriure un protagonista i en aquest cas perquè ell recuperi la memòria del pare i la relació amb el germà. Com sempre, molt original i esplèndidament redactat però també més emotiu que mai.

I finalment, també mostro lleialtat a la molt bona literatura de Javier Marías, tot i el patiment i sovint l’escàndol que em causen els seus articles dominicals i altres mostres de la seva deriva reaccionària. Però sens dubte “Tomás Nevinson” (Alfaguara) és un gran llibre, que recomano llegir no abans de “Berta Isla”, ja que els seus protagonistes són parella i els fets d’un són continuació dels de l’altre. El conflicte ètic sobre les causes que justifiquen matar a algú quan no s’està segur dels riscos que s’eviten amb aquesta acció em sembla molt ben plantejat i genera en el lector un neguit paral·lel al de l’espia Nevinson.