Pasqual Iranzo i la dignitat de l’home

Va ser a mitjans dels anys seixanta, en temps del Tuset Street, quan, essent estudiant d’economia, vaig anar a fer enquestes per Metra Seis, una consultora que tenia la seu en aquell carrer. Allà vaig fer amics com Antonio Santillana i Santi Ponseti, economistes i homes de gran vàlua. Va ser aquest darrer precisament qui em va portar al saló que havia obert Pasqual Iranzo en aquell carrer on semblava que passessin aleshores totes les modernitats. Un cop fetes les presentacions, no em va atendre Iranzo però em va indicar que m’atengués el que considerava el millor dels seus col·laboradors. El substantiu “barber” va ser eradicat allí de bell antuvi per inapropiat i desqualificador. Iranzo, després dels anys passats a París, on havia guanyat la Rose d’Argent i no pas d’Or com han dit els obituaris, equivalent a sots-campió del món, a més d’haver arribat a cotes molt altes dins el seu ofici, estava dotat d’una gran dignitat i d’una incessant voluntat de perfecció. Anys després, en tornar jo de l’exili, ja em va atendre per sempre més.

Malgrat haver estat introductor del tall a navalla, va ser el primer en abandonar-lo en percebre que aquella eina danyava el cabell. El gran Iranzo es va fer amb les tisores a la mà amb les que reeixí a fer caps com el del David de Michelangelo, una imatge que sempre tenia a prop. Era un artista amb fonaments en l’humanisme clàssic, sobretot en el Renaixement. L’incessant perfeccionament del seu ofici va voler que es desenvolupés en entorns agradables i sempre amb roses vermelles esplendoroses presidint els espais on treballà. Lector de Schopenhauer, el propòsit de la seva voluntat va ser el mateix que el de Pico della Mirandola: afirmar la dignitat de l’home.

En la situació espanyola d’aquell temps, en els quals es donaven complicitats entre l’esperit castrense del franquisme i una estesa cultura castradora, els nens i els homes, almenys els més sensibles, sortíem del “barber” amb una crisi d’identitat, esquilats per les indefectibles “maquinetes”. Iranzo va treure aquestes eines desvaloritzadores dels calaixos i prestatges del seus salons. Tenia un profund respecte pel client i el primer que estudiava era la naturalesa del seu cabell, seguidament, la conformació del rostre i, en tercer i més subtil lloc, la personalitat. Escoltava el desig de la persona, però si no el creia apropiat argumentava perquè es deixés guiar per ell. En realitat, la seva feina consistia en harmonitzar aquests tres elements, cabell, rostre i personalitat, i el seus encerts el van fer reconegut per les més altes esferes sense caure en divismes malgrat certes aparences i mantenint els seus serveis més accessibles del que molts podien pensar.

Iranzo va ser un gran seductor, ja que no solament tenia un formidable domini de la tècnica que ell mateix havia creat i recreat, sinó també unes dots d’observació i una capacitat d’escolta tan portentoses com la seva memòria, i era capaç de reprendre una conversa on s’havia deixat tres mesos abans. Tenia la virtut de crear lligams d’humanitat amb tots els seus clients, malgrat la enorme diversitat i verticalitat dels mateixos. Això no excloïa que no els pogués veure tal com eren, ans el contrari. Un cop em va confessar, parlant dels llibres que havia fet, la seva temptació de fer-­ne un que sabia no faria mai, però el títol del qual, ja ho deia tot: “Las cabezas que corté”.

Iranzo tenia un origen humil i d’una gran dignitat. El seu pare, un perruquer navarrès, que tenia un saló a la carretera de Sants, que ell ha sabut conservar tota la vida, era un lluitador anarquista a qui el fill havia d’anar a portar el menjar a la presó, tot suportant humiliacions. El seu lament era de no haver anat prou a escola i no diguem a la Universitat. Humanísticament va ser un autodidacte. Per això gaudia molt quan podia aprendre de les converses amb els seus clients, especialment els més cultivats i els més dignes de la seva estima. Dotat d’una energia, una vivesa i una intel·ligència descomunals, va saber aprofitar les ocasions que, en gran mesura, ell mateix va saber crear. El resultat ha estat una contribució magnífica a la dignitat de l’home en un àmbit inesperat. Creador d’idees i de formes va estendre-les, més enllà dels cabells, als seus entorns tant laborals com domèstics. Ara, quan ja no podrem retrobar-nos amb els seus prodigis efímers, la casa que es va fer a la Cala Sant Francesc de Blanes, on vaig tenir el plaer de visitar-lo, esdevé el monument més expressiu del seu esperit, una meravella de classicisme mediterrani.  

L’èxit, sempre fràgil, no el va fer oblidar l’elegantíssima i bondadosa humilitat que el constituïa. La seva esposa, Ángeles, tan digna del seu nom per a ell, va voler acomiadar-lo en aquesta condició amb una senzilla i gairebé íntima cerimònia. Per a mi, Pasqual Iranzo ha estat, i segueix sent en el record vivíssim, un generós, lleial i fervorós amic. El sentiment ha estat mutu i ell ho va saber. Ens vam dir el que ens havíem de dir i ens vam estimar el que ens havíem d’estimar, i des d’ara el tinc en el meu Panthéon.