En dos mesos el Banc Central Europeu, ha pujat
el tipus d`interès del 0 al 2% per tal de combatre la inflació que a l´eurozona
està actualment al voltant del 10%. La Governadora, la Sra. Lagarde, ha
declarat textualment “Cada ú ha de fer el el que li toca; la nostra feina es
vetllar per l`estabilitat de preus “, el que vol recordar que el BCE per mandat
constitucional ha d`adoptar les polítiques necessàries per portar els preus a
mitjà termini a una senda d`estabilitat fixada al voltant del 2% d´augment
anyal.
De fet el BCE s´ha vist pràcticament obligat a pujar
els tipus des del moment en que la Reserva Federal ho va fer. De no fer-ho ,
entre altres efectes, la taxa de canvi euro-dòlar que va arribar a baixar per
sota de la paritat, hagués creat una situació insostenible alimentant encara
més la inflació europea, especialment la de països com Alemanya que estan
substituint el gas rus pel gas liquat americà.
Però la inflació americana i la europea tenen
causes molt diferents. Els Estats Units, son autosuficients alimentària i
energèticament i la seva inflació deriva principalment de que el país, superada
la pandèmia, està funcionant a tota marxa, amb taxes de creixement del
PIB de més del 3%. Fins i tot desprès d`haver pujat els tipus del 0 al 3,25% en
el que va d`any, aquesta setmana s`ha sabut que en el tercer trimestre
l`economia americana ha crescut un considerable 2,6%. La taxa d`atur,
sortosament per ells, està a mínims històrics. Davant d`això es lògic que per
dominar la inflació la Fed es proposi procedir a ulteriors pujades per
tal de refredar l`economia i contenir els preus.
El panorama a Europa és totalment diferent. La
inflació europea no és de demanda sinó d`oferta .Els preus pugen de resultes
del desmesurat augment del cost de l`energia que es transmet a tots els sectors
de l`economia i que en bona part procedeix del desgavell existent en
alguns mercats com el del gas i també el dels cereals, els dos agreujats per la
guerra d’Ucraïna. En aquestes circumstàncies, i amb un creixement de les economies
més importants de la eurozona molt dèbil, la puja dels tipus d`interès,
corre el perill de servir més per deprimir l´economia que per contenir la
inflació. Es la temuda estagflació, recessió amb inflació.
Es obvi que no hi ha receptes màgiques per solucionar
aquest problema. També ho és que alguna cosa s`ha de fer en el terreny monetari
per tal de mantenir el tipus de canvi de l`euro a nivells sostenibles. A mi em
sembla que un euro barat no li va malament a Europa, i encara menys a Espanya.
Encareix les importacions, però ajuda molt els exportadors i anima el
turisme, com s`està veient darrerament. No obstant, la contenció dels preus té
probablement molt més a veure amb la normalització del mercats que amb la puja
de tipus d`interès. Prova d`això és que en les darreres setmanes
les tensions inflacionistes han baixat una mica degut a la contenció dels preu
de la energia provinent de l´estalvi que permet la bonança climatològica.
Encara que la medicina de la pujada de tipus sigui necessària,
s´hauria d`anat molt en compte amb la dosificació. Una sobredosi seria
molt perjudicial pels malalts europeus més dèbils. A pesar de l`optimisme
de la Sra. Calviño, l`economia espanyola només ha crescut un 0, 2% el tercer
trimestre d`enguany, i això gràcies a que el consum, estimulat pel
turisme, ha augmentat un 1%. Espanya encara no ha recuperat
el nivell del PIB previ a la pandèmia i segueix tenint una taxa d`atur
del 12% , una de les més altes d`Europa..
La Sra. Lagarde, que com a bona francesa és probablement
també molt cartesiana ha dit , referint-se a la pujada de tipus ,” No hem
acabat “. Però naturalment s`ha afanyat a aclarir, como no pot ser
d`altra forma, que les noves pujades dependran de les dades que es vagin
disposant en cada moment. Esperem que sigui així i que entre aquestes
dades a tenir en compte, apart de la taxa d`inflació, n`hi hagi d´altres
com el comportament del tipus de canvi euro-dòlar, que ja ha recuperat la
paritat, i sobretot els efectes sobre el nivell d`activitat. Perquè la
gent viu del seu treball i per tan la raó última de totes les polítiques
econòmiques, inclosa la monetària, ha de ser que la economia funcioni a uns
nivells que permetin la màxima ocupació. I això en la pràctica pot no ser
compatible amb el manteniment de posicions massa ortodoxes en matèria
d`estabilitat de preus. Tot plegat un difícil equilibri.
Entrades
2 comentaris:
Es una molt bona explicació de les característiques diferencials dels fenòmens inflacionaris que en la conjuntura actual es donen en l’economia dels Estats Units i en la de la Unió Europea, i es molt entenedora també l’explicació dels previsibles resultats de l’aplicació de l’ortodoxa política monetària a l’ús. No obstant, quan a les causes d’aquesta situació, voldria assenyalar que caldria fer mes evident l’influencia que la guerra d’Ucraína està tenint. Sense aquest conflicte potser es donarien també fenòmens inflacionaris però les seves característiques serien diferents i, sobretot, menys dramàtiques. La guerra és la responsable principal del component d’oferta de la inflació europea, i també d’una part del component de demanda de la inflació americana, per la influencia en la producció dels Estats Units de determinats bens exportables (gas, petroli i aliments). A més és també parcialment responsable, junt als augments ràpids i relativament elevats dels tipus d’interès de la Reserva Federal, de l’apreciació dels dòlar. L’evident censura informativa tendent a escampar en la societat la divisió entre bons i dolents dels actors de la guerra, explicitant quins són els bons i quins els dolents no ajuda precisament a generar un sentiment favorable a trobar una solució al conflicte. Europa pagarà les conseqüències més que els Estats Units. Recomano la lectura de l’article “A casa per Nadal?” de l’Alfredo Pastor publicat a la Vanguardia fa unes setmanes. En Josep Maria te una copia
Resposta a en Josep Vidal.
Estic totalment d`acord amb el que dius, especialment en el fet de que la guerra d`Ucraîna no ha fet sinó agreujar les tensions inflacionaries europees i americanes, especialment les primeres. Per altra banda, en las guerres tothom es dolent, però crec que l`agressor ho es un pel més.
Josep Molins
Publica un comentari a l'entrada