Una noia greument perillosa.

La Junta Superior de Censura Cinematográfica s’encarregava de qualificar les pel·lícules protagonitzades per Gina Lollobrigida amb les notes més altes: 3R, “para mayores con reparos” o 4, ”gravemente peligrosa”. Per tant, els menors dels anys cinquanta i seixanta ens les vam perdre. La frustració s’agreujava per la profusió d’imatges de la seva torbadora bellesa en revistes i diaris, il·lustrant la llegenda de mite eròtic que s’anava construint entorn d’ella. El súmmum d’aquella morbositat  tan d’època va ser la mort del popular actor Tyrone Power mentre rodava a Madrid Salomó i la Reina de Saba.  Power feia de Salomó i el paper de Reina dels sabeus, un poble que s’estenia per les actuals territoris de Iemen i Etiòpia, l’encarnava, mai millor dit, La Lollo. L’ingeni popular va fer córrer com la pólvora un maliciós dilema sobre la “causa mortis”: una angina de pit o un pit de la Gina?  

Nascuda al si d’una família benestant que es va veure abocada a la misèria després d’un bombardeig que els va destruir tot el patrimoni, Gina va ser l’elegida per tractar de remuntar la situació. Dotada de bellesa, caràcter i talent artístic va mostrar abastament que l’elecció familiar havia estat encertada. Els seus inicis en el cinema es donen quan el neorealisme, malgrat el seu prestigi internacional, comença a ser qüestionat pel govern democratacristià per la imatge “miserabilista” d’Itàlia que donava al món. Com explica Romà Gubern en la seva admirable Historia del Cine, Andreotti volia estendre el Pla Marshall al sector cinematogràfic: “Els colossos nord-americans contemplen amb recel el vertiginós ascens el cine italià i les seves pressions s’exerceixen a través de la coacció de l’ajut econòmic.”(p.71)

De fet, Vita de cani (1950) de Comencini i Steno o la duríssima La Romana (1952) de Luigi Zampa  cal situar-les dins el neorealisme més estricte. Aviat però va donar pas a la comèdia neorealista, “que aprofita els elements formals (escenaris naturals, ambients populars, etc.) del neorealisme per cantar l’alegria de viure d’aquest poble meridional”. Un bon exemple d’aquell tipus de comèdia va ser Pan, amor i fantasia (1953) que, com recorda Gubern, “imposa a Gina Lollobrigida, amb el seu provocatiu erotisme camperol, com a estrella internacional.”(p.72).

Val a dir que,  a més de ser una estrella capaç de mantenir-se al firmament tota la vida, Gina Lollobrigida era una bona actriu. Va treballar amb els millors actors i cap la va eclipsà. Era impressionant com escoltava, i aquella atenció, a més de la seva figura i la seva expressivitat, la feia sempre present en l’esperit de l’espectador i gairebé sempre en pantalla. En realitat, era tot un caràcter. En les seves composicions sempre s’endevinava la supervivent, la feréstega lluitadora que coneixia els seus atributs i sabia jugar amb ells, imposant quasi sempre temps, límits i regles, fins i tot quan el punt de partida era el més humil. Si calia, és barallava. La seva bellesa s’harmonitzava amb seu caràcter i d’allí se’n derivava la seva força característica.  No gaire alta, feia un metre seixanta-cinc, la seva bellesa raïa, en primer lloc, en les proporcions. L’harmonia entre la cara i el bust era impressionant, no solament en les formes, sinó en allò que ensenyaven i amagaven. Les línies que baixaven pels costats fins la seva estretíssima cintura eren vertiginoses i es perllongaven, després de travessar uns malucs perfectes, per unes cames rectíssimes. En correspondència amb tanta harmonia frontal, només l’esquena de Kim Novak podia resistir una comparació amb la seva. En segon lloc, la seva bellesa era la dels seus moviments. A més de les expressions facials i les mirades, caminava, anava en bicicleta i ballava admirablement. Havia rebut certament formació gimnàstica i circense. Tenia una veu educada i preciosa que li permetia afrontar molts gèneres, fins i tot es va atrevir amb àries de Tosca de Puccini a La donna più bella del mondo (1955). Finalment, la seva bellesa raïa en la feminitat. Un dia, quan jo vivia a Rio de Janeiro, en un restaurant del barri de Botafogo, tot contemplant el deambular d’una de les noies que servien les taules, filla de les tres races, vaig percebre el misteri de la feminitat, capaç de convertir la noia més senzilla en una princesa. Tot i que inevitablement afectada pel seu caràcter i les circumstàncies que li van tocar viure, Gina Lollobrigida fes el que fes, de gitana o de reina, traspuava feminitat.

El franquisme ens va negar tot això quan més ho necessitàvem. El combat per la bellesa ve d’antic i tampoc es pot aturar ara. En la revisió de part del seu cinema que he fet arran de la seva mort he rebut un regal inesperat que vull compartir perquè em sembla el més bell i precoç homenatge a l’actriu. Es tracta del darrer episodi de Altri tempi (1952), una pel·lícula d’Alessandro Blasetti en la línia del teatre popular napolità, titulat “Il processo de Friné”. 

Friné era l’hetaira més famosa i rica de l’antiga Grècia i va posar per Praxíteles quan aquest esculpí les estàtues d’Afrodita. Era d’una extrema bellesa i posseïa una cultura i talent retòric excepcionals. Això no obstant, va ser acusada i jutjada per impietat. Sembla ser que en els festivals d’Eulesis i de Poseidó, deixava anar la seva cabellera, es desprenia d’alguns dels seus embolcalls i es banyava semi nua al mar, i això era sacrilegi. Hipèrides, un dels més grans oradors d’Atenes i amant de Friné, es va haver de fer càrrec de la seva defensa. Veient que no se’n sortia amb els seus arguments, sobtadament va arrancar la túnica de Friné, deixant els pits, “l’arma del crim”, a la vista del tribunal. Un cos tan perfecte només podia ser obra dels déus  i seria una falta de respecte als déus privar al món d’aquella obra divina, va concloure Hipèrides. Com podien condemnar a una dona que representava Afrodita? En efecte, els jutges van sentir un respecte reverencial, un esglai, diria jo, per aquella divinal bellesa i van concedir, “per pietat religiosa”, de salvar-li la vida.

Doncs bé, dos mil tes-cents anys més tard, Blasetti va repetir l’operació amb una jove Gina de pitrera digna de Friné. No la va portar al lloc sagrat que era l’Aeròpag àtic, sinó davant un còmic tribunal napolità, acusada pel marit d’una llarga llista d’infidelitats. Noia de condició humil, havia de ser defensada per un advocat d’ofici, ni més ni menys que un descomunal De Sica. A mesura que els testimonis desfilaven i confessaven haver gaudit dels favors de l’acusada, la qual ho confirmava impudorosament i innocent, el defensor li anava fent gestos perquè es cobris allò que els francesos, sempre tan encertats en aquests afers, en diuen “la gorge de la vallée”. Però, talment Hipèrides, De Sica, en veure que el volum de la causa augmentava exponencialment i que la situació no tindria defensa amb els mitjans convencionals, va canviar d’estratègia fent-li insistents senyals de què tornés a mostrar el generós escot. Llavors, inspirat pel panorama i animat per l’efecte que produïa en l’audiència, es va a llençar a fer la comparança dels atributs naturals de la noia amb el mateix Vesuvi, indissociables uns i altra del paisatge de Nàpols. Així, per ma de Blasetti i d’un immens De Sica, més enllà del personatge que representava, Gina fou salvada pels jutges napolitans. A ella i a totes les belleses que no ens van deixar veure en la penombra dels cinemes, el nostre perenne agraïment per haver-nos fet somniar.