HER

L’altra dia vaig anar a veure HER, del director Spike Jonze. Pensava que per algú que, com jo, està bastant enganxat a l’ordinador i a les noves tecnologies era una pel·lícula de visió oblidada i a més totes les crítiques i recomanacions eren força positives. I la veritat és que no me n’arrepenteixo.

Com molts sabreu l’argument descriu una relació amorosa entre un escriptor i un Sistema Operatiu (S.O.) molt evolucionat, que parla, interactua, pren iniciatives i sembla tenir fins i tot sentiments. Encara que pugi semblar un pel exagerada, aquesta metàfora et fa pensar també més àmpliament en les noves formes de relació més properes que ha obert l’era digital, de la que ja en tenim avui moltes expressions, com els jocs, els xats, els primers robots, les relacions anònimes i impersonals, etc.

D’altra banda la trama s’endinsa de la consideració més àmplia de la dificultat de la comunicació en les relacions de parella i la soledat última a la que sovint estan abocades les vivències més íntimes. Penseu que la feina del protagonista és la d’escriptor, per encàrrec, de cartes personals que els interessats no saben escriure i  encomanen a una empresa especialitzada. És a dir, una nova professió, la dels “escrivents”del futur. La tecnologia suprema no sembla poder aportar massa solucions als problemes sentimentals de l’escriptor.

Els escenaris urbans i els espais de la societat futurista en que es desenvolupa l’acció estan molt ben concebuts i tractats  sense exageracions; igualment els equips tecnològics que s’utilitzen resulten discrets i creïbles. La fotografia i la música són excel·lents.

La interpretació de Joaquin Phoenix, germà del mític River Phoenix, que va morir molt jove, resulta molt convincent. La veu en off del Sistema Operatiu pertany a Scarlett Johansson i per descomptat convé veure la pel·lícula en versió original que projecten al Verdi o al Balmes.