dijous, 20 de març de 2014

‘La grande bellezza’

Amb aquest post engeguem una nova Secció fixa al Blog que es dirà PANTALLES. Estarà a càrrec de la periodista i especialista en cinema Judith Vives, que s'ha brindat a col·laborar amb nosaltres i unir-se a la Cia. Ja veureu com tots aprendrem molt de les seves crítiques i propostes. Benvinguda al Club. Per cert la Judith té un Blog, espaiisidor.blogspot.com/, on trobareu molt material cinematogràfic.


En la seqüència inicial de ‘La Grande Bellezza’, un grup de turistes visiten un dels parcs de Roma on un cor està cantant. La càmera sobrevola l’espai, s’escola entre el cor com les notes de la seva melodia, i segueix a un dels turistes que s’allunya del grup per poder fer una fotografia del paisatge romà. I llavors, el turista cau fulminat. Mort per síndrome d’Stendhal. És la gran bellesa de la ciutat eterna, però sobretot, la de l’existència que se’ns escapa, com el temps entre les nostres mans.
 A Jep Gambardella la vida també se li escola. Als 65 anys, aquest escriptor i diletant s’arrossega de festa en festa, de dona en dona i vaguejant sense rumb per la nit romana, mentre es dedica a escriure cròniques de societat i busca infructuosament un instant de gran bellesa que aturi el temps i doni sentit a la seva vàcua existència.
 El director Paolo Sorrentino segueix el passeig existencial del protagonista de ‘La grande bellezza’ pels carrers de Roma, amb un moviment de càmera lleuger i flotant que s’escapa de l’escena, com el temps fugisser i la bellesa inassolible s’escapen de la seva vida. L’actor Toni Servillo entra fins la medul·la de Jep Gambardella i ens fa enamorar d’aquest cínic sentimental desil·lusionat que no renuncia, malgrat tot, a recuperar la bellesa perduda que doni sentit a tot plegat.
Jep és l’escriptor sense idees, l’intel·lectual hedonista i diletant, el cínic lúcid amb la paraula al carregador a punt per disparar, i el sentimental nostàlgic de la bellesa perduda, i a través de la seva mirada es dibuixa el retrat d’una Roma decadent, dels seus intel·lectuals desencantats i hipòcrites, la noblesa vinguda a menys, les festes horteres, la cultura consumista i absurda, la corrupció i l’església omnipresent.
 A ningú se li han escapat les nombroses ressonàncies de ‘La grande belleza’, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, amb ‘La dolce vita’ de Fellini, amb la que és indubtable que s’estableix un diàleg. Gambardella recupera el paper d’observador que tenia Marcello Mastroianni, però la Roma de Sorrentino, la de l’era Berlusconi, queda lluny del glamour de les festes fellinianes. Ara els intel·lectuals i els nobles malgasten el temps en festes decadents on sonen cançons de Raffaela Carra, mentre la nostàlgia i el desencant s’apoderen dels carrers, les viles i els palaus, tan fantasmagòrics i solitaris com les ànimes d’aquells que els habiten.



2 comentaris:

Hermínia Pujol ha dit...

No puc estar més d'acord. Tot plegat a més, és poesia en imatge.

salvador ha dit...

Sempre m'ha enamorat que una persona pugui veure tantes coses amb una película i que ho sàpiga explicar tan be.
Gràcies per la nova incorporació que segur manté la qualitat d'aquest blog i ens ajuda a sumar.