En la seqüència inicial
de ‘La Grande Bellezza’, un grup de turistes visiten un dels parcs de Roma on
un cor està cantant. La càmera sobrevola l’espai, s’escola entre el cor com les
notes de la seva melodia, i segueix a un dels turistes que s’allunya del grup
per poder fer una fotografia del paisatge romà. I llavors, el turista cau
fulminat. Mort per síndrome d’Stendhal. És la gran bellesa de la ciutat eterna,
però sobretot, la de l’existència que se’ns escapa, com el temps entre les nostres
mans.
El director Paolo
Sorrentino segueix el passeig existencial del protagonista de ‘La grande
bellezza’ pels carrers de Roma, amb un moviment de càmera lleuger i flotant que
s’escapa de l’escena, com el temps fugisser i la bellesa inassolible s’escapen
de la seva vida. L’actor Toni Servillo entra fins la medul·la de Jep Gambardella
i ens fa enamorar d’aquest cínic sentimental desil·lusionat que no renuncia,
malgrat tot, a recuperar la bellesa perduda que doni sentit a tot plegat.
Jep és l’escriptor sense
idees, l’intel·lectual hedonista i diletant, el cínic lúcid amb la paraula al
carregador a punt per disparar, i el sentimental nostàlgic de la bellesa
perduda, i a través de la seva mirada es dibuixa el retrat d’una Roma decadent,
dels seus intel·lectuals desencantats i hipòcrites, la noblesa vinguda a menys,
les festes horteres, la cultura consumista i absurda, la corrupció i l’església
omnipresent.
A ningú se li han escapat
les nombroses ressonàncies de ‘La grande belleza’, guanyadora de l’Oscar a la
millor pel·lícula de parla no anglesa, amb ‘La dolce vita’ de Fellini, amb la
que és indubtable que s’estableix un diàleg. Gambardella recupera el paper
d’observador que tenia Marcello Mastroianni, però la Roma de Sorrentino, la de
l’era Berlusconi, queda lluny del glamour de les festes fellinianes. Ara els
intel·lectuals i els nobles malgasten el temps en festes decadents on sonen
cançons de Raffaela Carra, mentre la nostàlgia i el desencant s’apoderen dels
carrers, les viles i els palaus, tan fantasmagòrics i solitaris com les ànimes
d’aquells que els habiten.
2 comentaris:
No puc estar més d'acord. Tot plegat a més, és poesia en imatge.
Sempre m'ha enamorat que una persona pugui veure tantes coses amb una película i que ho sàpiga explicar tan be.
Gràcies per la nova incorporació que segur manté la qualitat d'aquest blog i ens ajuda a sumar.
Publica un comentari a l'entrada