L’àlbum de Vistabella.

No he sabut trobar-lo a Google. Em sembla que no hi surt. Vistabella és un poble d’un centenar d’habitants, administrativament una pedania del municipi de La Secuita, juntament amb les Gunyoles i l’Argilaga. Els orígens es troben vinculats al Monestir de Santes Creus perquè hi havia l’estable dels ramats de La Tallada, mas on hi residia sempre un monjo,  imponent avui encara malgrat trobar-se a punt d’esdevenir ruïna.

L’església de Vistabella sí surt a Google, i amb raó, perquè la gent del poble, disposada a arromangar-se de valent per construir-la, va encarregar l’any 1917 a Jujol de fer-la. Aquest es va lluir no solament pel projecte i la direcció de l’obra, sinó per la totalitat dels elements decoratius. Algunes peces han estat al MOMA i John Malkovitch és un il·lustre freqüentador de la petita joia arquitectònica que va inaugurar-se l’any 1923.

Val la pena visitar-la. No es gaire difícil arribar-s’hi perquè de Vistabella a l’estació Camp de Tarragona només hi ha un parell de kilòmetres. Sempre que utilitzo aquesta estació de trens d’alta velocitat, un luxe inaudit en mig d’una zona boscosa, em venen al cap unes imatges d’Alphaville de Godard i d’Anna Karina extraviada pels corredors d’un temps futur o potser simplement hipotètic. L’església de Vistabella i l’estació del Camp de Tarragona són dues experiències dignes de ser viscudes, que poden relacionar-se passejant per un bonica carretera ascendent en mig d’un bosc que aboca al poble. Per visitar l’església cal contactar amb el senyor Josep Rovira (Tel:972625461).  L’horari de visites és de 10 a 12 i de 16 a 19h.

Ara bé, allò que motiva aquestes ratlles no ha estat fer aquesta recomanació, sinó el que els francesos en diuen un fait mineur. Dolors Brunet, historiadora de l’art i durant molts anys directora de l’Institut Montserrat de Barcelona, filla i des de fa un temps resident al poble, va tenir la pensada de demanar a totes les famílies les fotos que conservessin a casa. En va reunir unes 1200, les va triar, les va millorar i va exposar-ne unes quantes d’ampliades en el casal del poble que duu el nom de Josep Maria Jujol i abans havia estat l’escola, construïda en temps de la Mancomunitat amb aquella dignitat marca de la casa. Dos àlbums que els assistents podien fullejar completaven l’exposició. Imatges de la Mancomunitat, la Dictadura, la República, la guerra civil i la postguerra, des de d’inauguració de l’església al milicià pinxo que es va acabar casant amb la noia de la mà alçada, des de l’arribada i processó de la imatge de la verge de Fàtima, els inicis de la motorització, amb el contrapunt de les cares i les eines dels temps, dels animals de feina, etc. La iniciativa em sembla exemplar no solament per constituir un singular relat històric i per la sorpresa de trobar-hi fotografies interessants en tots sentits, sinó per la manera de reforçar i d’enaltir la comunitat, tot fent palès als seus integrants a través de llurs documents gràfics més senzills, que foren ells i segueixen sent ara els autors d’una història amb moltes facetes, que malgrat tot ha valgut la pena de ser viscuda i recordada. Pels que no vareu tenir l’oportunitat de veure l’exposició clickant la fotografia en trobareu una bona mostra.