El cas Blesa o " Sic transit gloria mundi"

No puc evitar recordar la incontestable saviesa d’aquesta locució llatina de només quatre paraules quan un personatge públic, creient-se tocat per la gràcia divina i exercint un poder omnímode –o gairebé- sobre la resta dels seus conciutadans, ensopega al cap del temps amb la crua realitat i cau en la més absoluta de les misèries, rebregat, trepitjat i escarnit per la ira venjadora dels seus congèneres.

No hauríem de reservar la invocació de la frase només a episodis tan sagnants, com els terribles finals de Ceacescu, Sadam Hussein, o el més recent de Gadaffi. Hi ha altres finals que sense acabar amb l’execució física del prohom, simbolitzen tanmateix el caràcter passatger i efímer de la glòria humana.

Aquesta funció imprescindible de posar a tothom al seu lloc, d’aturar els excessos megalomaníacs i de penalitzar els aprenents de bruixot, l’exerceixen, si més no en els països democràtics, els tribunals de justícia. Ni sempre, ni de vegades bé , és clar.

Es més. De vegades, són els propis Jutges encarregats d’aplicar justícia els que són obligats a arrossegar-se per terra, si no són molt curosos en la seva feina d’instrucció judicial contra els abusos flagrants de membres del “establishment”. Els casos de Baltasar Garzón i Elpidio José Silva són paradigmàtics de l’extrem risc d’enfrontar-se amb el poder polític i financer de debò.

Per això, quan un altre Jutge, Fernando Andreu, ni millor ni pitjor que els esmentats, però sí més curós i prudent, pugui aconseguir- com crec que aconseguirà- embargar béns de Miguel Blesa i Rodrigo Rato, per import de 16 i 3 milions d’euros, respectivament, per assegurar la seva responsabilitat civil en els afers d’administració deslleial que se’ls hi imputa en el cas Caja Madrid, caldrà celebrar entusiàsticament la notícia.

I si algun dia ens assabentem que l’advocat de Blesa demana al Jutge Andreu  que li permeti rebre una assignació major de diners –atès que tindria els comptes corrents bloquejats- perquè els autoritzats judicialment no li arriben per passar el mes (com va demanar fa poc Luis Bárcenas al Jutge Ruz), aleshores aquell dia serà el moment per fer servir la versió castellana –i castissa- d’aquesta locució genial: “Miguelito, ¡quién te ha visto y quién te vé!”.