No m’ha agradat mai o, més precisament, sempre m’ha repugnat que
el Barça portés el nom de Qatar a la samarreta, tant en la versió Foundation com en la actual Airways. Anteriorment, malgrat que la
rúbrica de Nike semblava inevitable,
lluir-hi Unicef ho equilibrava, fins
gaire bé esborrar-la, i podia omplir-nos d’orgull, no solament als culés, sinó a la majoria dels esportistes
i afeccionats als esports que, potser ingènuament, volíem trobar en el Barça un
“darrer bastió” de resistència a la transformació del món en mercaderia. Aquella samarreta era un espai relativament net on projectar-hi quelcom de l’original
esperit esportiu, la qual cosa, a més a més, es corresponia amb el futbol de l’equip
que la duia, un dels més generosos, intel·ligents i bonics de la història.
Certament érem molts a tenir aquell sentiment de repugnància i a
lamentar la rendició comercial als poders ombrívols i poderosos del món. Per si
això fos poc, la venda va coincidir amb la decisió de fer una segona vestimenta
amb els colors de la senyera. No obstant, els sentiments de disgust no es traduïen
en corrent d’opinió ni, menys encara, en ferma oposició. Paral·lelament,
l’equip semblava futbolísticament extraviat pels camps com si no pogués evitar de
representar-hi el fet que el club s’havia venut l’ànima.
Però aquest estiu les coses van començar a canviar
significativament i de llavors ençà no han deixat de fer-ho fins el punt que la
enquesta que manté activa La Vanguardia
digital sobre aquesta qüestió dóna un resultat hores d’ara aclapadorament (83%)
favorable a treure en nom de Qatar de la camiseta.
Què ha passat perquè s’hagi produït aquest canvi? Em sembla que no
admet cap dubte que el mèrit principal correspon a Tomàs Alcoverro, el degà
dels corresponsals a l’Orient Mitjà, pels articles
que ha publicat en el seu diari explicant el suport econòmic i els diversos entramats
de Qatar amb el terrorisme islàmic i, particularment, amb l’auto anomenat Califat del E.I. que demostra una força militar devastadora i una crueltat
esgarrifosa.
Davant les evidències de què els nostres colors eren tacats de
sang, la repulsió s’ha transformat en un estat d’opinió que anirà a més fins
transformar-se en indignació malgrat la sabuda força dels circus per adormir els pobles i evitar les explosions socials. Tanmateix,
més que no pas corregir el rumb, la junta directiva sembla voler apagar un gran
incendi amb quatre galledes d’aigua, tímidament, a desgrat i per força, avançant
la hipòtesi d’una possible substitució del que semblava suculent, però ara s’ha
vist terrible i, per tant, incòmode, patrocinador. No serà fàcil trobar-ne un
de còmode perquè, el menys que es pot dir, és que les grans entitats
capitalistes no es caracteritzen pas per l’esportivitat.
Més enllà de la possible correcció d’aquest cas palesament
colpidor, valdria la pena repensar el destí d’una entitat que ens ha
proporcionat tantes alegries i on, des de petits, hi tenim posades algunes o
moltes il·lusions col·lectives i personals, per tant, un destí que, en certa
manera, hem fet nostre.
Els articles de Tomas Alcoverro a L.V.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada