BIRDMAN: Tragicomèdia del superheroi en decadència.

Un actor de Hollywood en decadència intenta recuperar el prestigi perdut dirigint a Broadway una pretensiosa adaptació teatral d’un relat de Raymond Carver. El teatre es converteix, a Birdman, en escenari real i metafòric d’una tragicomèdia, la de la pròpia vida d’aquest actor marcada per un antic èxit tan rotund com efímer, un matrimoni fallit, una paternitat mal portada i el fracàs professional com a motor de la depressió.

Amb Birdman, Alejandro González Iñarritu canvia lleugerament de registre, abandonant la gravetat dels seus drames anteriors (21 gramos, Babel, Biutiful) per aprofundir en els seus temes habituals –les misèries i la decadència humanes- des d’una mirada una mica més còmica i irònica. No renuncia, això sí, als repartiments corals i a les històries creuades, tot i que en aquesta ocasió tot pivota al voltant d’aquest actor en decadència i la seva tragicomèdia vital.

Aquest personatge està interpretat per Michael Keaton, un actor amb qui fàcilment s’hi poden establir paral·lelismes. Keaton, com el seu Riggan Thomson, també es va fer molt popular fent de Batman als primers films dirigits per Tim Burton. Un pes que Keaton no s’ha arribat a treure mai de sobre, de la mateixa manera que el superheroi d’ales negres i els seus superpoders acompanyen perpètuament al personatge central de Birdman. La doble lectura que aporta la presència de Keaton dota de major riquesa un guió que recorre a molts tòpics i llocs comuns sobre l’artista en crisi perpetua, que veu com la seva vida personal i professional s’enfonsa sense remei.

Iñarritu ha sabut trobar una manera diferent de plasmar aquests tòpics, gràcies a un muntatge en morphing que crea un fals pla seqüencia amb el que s’aconsegueix la sensació de continuïtat espaial i temporal. Un vistós exercici pirotècnic capaç de fer que Birdman enlluerni com un bonic castell de focs.

Però un cop s’apaguen les llums, les cendres que deixa Birdman tenen poca consistència. El film té alguns moments destacables, com la primera part dels caòtics assajos de l’obra i la manera com el text de Carver s’acaba convertint d’alguna forma en la plasmació de la vida personal de Riggan Thompson, però totes aquestes idees tenen el regust d’allò que ja s’ha vist (Short Curts, Vania en la calle 42 o fins i tot Que ruina de función venen ràpidament al cap).

On sembla que Iñarritu ha volgut aportar alguna cosa de collita pròpia és en els atacs mes sonats que conté Birdman. Un d’ells, el que arremet contra els crítics, en aquest cas teatrals, tot i que la doble lectura és obvia en un director que és venerat i defenestrat a parts iguals per la crítica especialitzada. L’altre crítica mordaç, i sens dubte el més interessant d’un film que promet més del que realment ofereix, és la que es desprèn de la tensió entre el cinema independent i el cinema comercial de Hollywood. Iñarritu, en un efectista desplegament visual, fa irrompre enmig del seu drama teatral una seqüència de grans efectes visuals, explosions i persecucions com les que habiten el cinema d’acció i superherois que es produeix a Hollywood. Un missatge d’alerta sobre el cinema que avui es menja gran part de la quota de pantalla, però també, perquè no interpretar-ho així, una demostració de què, arribat el cas, Iñarritu pot estar preparat per dirigir el que calgui.