Wolinsky, je ne pense qu'a ça.

El dia 7 de gener a París no es va matar la llibertat d’expressió ni es va acabar amb Charlie Hebdo. La tragèdia irremeiable va ser l’assassinat d’uns éssers humans, en nom d’allò que no té nom, per dos joves que potser uns anys abans, quan anaven al lycée i encara no havien perdut el sentit del humor, havíen somrigut amb els dibuixos i acudits d’aquells a qui acabaven de llevar la vida.

Entre les víctimes, vull recordar, per homenatjar-les a totes, a un dibuixant nascut a Tunis l’any 1934, de mare franco-italiana i de pare emigrant polonès. Es deia Georges Wolinski i des dels meus primers viatges a París els anys 60 el vaig seguir a les pàgines de “Hara-Kiri”, autodenominat “Journal bête et méchant”, que va ser la matriu de tots els Hara-kiri i Charlie posteriors. Els seus dibuixos i històries palesaven “la joie de vivre” en la seva fórmula més francesa, i que aleshores em semblava, i encara em sembla, tan desitjable com alliberadora. Wolinski la va condensar en una expressió brillant, “Je ne pense qu’à ça”, acompanyada d’un dibuix d’un home meditabund assegut damunt el cul d’una noia. Aquesta expressió ha transcendit per a mi el terreny del joc amorós al que directament la referia el dibuixant, per esdevenir la millor expressió de totes les obsessions que al llarg de la vida han valgut la pena. L’he repetit infinitat de vegades i ara també em permet d’explicar el que sento en confrontar-me al crim: Je ne pense qu’à ça.

Manuel Castells va recordar Wolinski l’altre dia com un company del maig del 68.  Tenia molta raó de fer-ho no solament per l’actitud militant a les pàgines de “Action” o “L’Enragé”, sinó perquè els seus dibuixos van anunciar,  van acompanyar i van permetre que sobrevisquessin fins ara les formes i l’esperit del 68.

Amb el pas dels anys Wolinski va merèixer tots els honors que un Estat com el francès sap donar. Li agradava viure bé i no se’n amagava, era un home lliure i va col·laborar, sovint a la vegada, en diaris i revistes de posicions divergents o vocacions diferenciades, “Charlie Hebdo” i “l’Humanité”, “Paris-Match” i “Le Nouvel Observateur”, entre d’altres. Al llarg dels seus 80 anys va ser un artista prolífic que a més de les seves col·laboracions en les revistes humorístiques va publicar 80 àlbums, tres obres de teatre, una pel·lícula i un llibre Lettre ouverte à ma femme, dedicat a Maryse, la seva companya durant 44 anys a qui adorava.

Els seu humor bondadós, saborós, però crític i penetrant, convivia amb un cert pessimisme i una dosi de malenconia. El seu darrer àlbum duia el premonitori títol Le pire a de l’avenir. Aquesta propensió al pessimisme no ha d’estranyar en un home perseguit per la tragèdia, com quan van assassinar el seu pare o quan va perdre la seva primera dona em un accident de cotxe. Després d’omplir tantes vides, com la meva, d’instants de revelacions intel·ligents, de somriures còmplices i d’obsessions innocents, podia esperar haver-la deixat enrere, la tragèdia, però sembla que va poder veure-la, en la pausa dels assassins, com tornava vestida amb la més despietada gala per posar-li el FI a la seva extraordinària història. Tanmateix, ningú podrà robar-li mai, amb el fals camí curt dels trets, ni la raó ni el final a un home que deia i va deixar escrit “el humor és el camí més curt d’un home a un altre”. Si clickeu el dibuix següent trobareu una petita sèrie de dibuixos d’aquest mestre de “la joie de vivre”.