Tres
parelles: amors impossibles a New York, històries colombianes i les classes
socials britàniques
Per preparar l'agost, tenim la sort de poder oferir sis bons llibres.
Comencem per una proposta d'Edicions 62, que ha rescatat dues magnífiques
novel·les escrites als anys 50 per Alfred Hayes, qui entre d'altres coses
va ser guionista de Rossellini i de Sica
o de telefilms de Hitchcock, poeta i
fins i tot autor de la lletra d'una cançó de Joan Báez. Es tracta d'"Enamorats" i "Una cara coneguda". En tots dos
casos hi apareixen l'amor i el desamor, la irracionalitat extrema dels gelos,
la incapacitat d'adaptar-se a l'abandó i el gust de l'ànima humana per vorejar
els abismes. Dos textos tan primorosament escrits com de dura lectura.
Saltem a Colòmbia per retrobar-nos la prosa senzilla i clara d'Héctor
Abad Faciolince. Fa deu anys va explicar a "El
olvido que seremos" (Seix Barral) la història del seu pare, metge i
activista pels drets humans que va ser assassinat pels paramilitars al 1987,
dins dels llarguíssims anys de ferro, a
Medellín. Un text precís i emocionant que retrata el domini total que la violència
ha exercit sobre la història recent de Colòmbia però també i sobretot ens
ofereix un homenatge a aquells valents que van saber dir "No" i ho
van pagar amb la seva vida. Anys després, Héctor Abad publica a Alfaguara "La oculta", una novel·la que
a través de la història d'una finca agrària antioquenya ens retrata la història
de Colòmbia des de la conquesta, novament amb un sentit accent sobre la
violència que condiciona la vida dels protagonistes.
I acabo, amb una recomanació entusiasta pels dos assajos que porta
escrits el nen prodigi de l'esquerra britànica, Owen Jones. Fa uns anys ens va
sorprendre amb "Chavs"
(Capitán Swing), amb l'expressiu subtítol "La denomització de la
classe obrera". I ara confirma el seu geni, la seva bona mà i la seva
profunditat crítica amb "El
Establishment" (Seix Barral), subtitulat a Espanya com "La casta
al desnudo". Si al primer text denunciava Jones com els mitjans castiguen
i ridiculitzen els gustos i les formes de vida del nou proletariat/precariat,
al segon disecciona els grups dominants: financers, polítics, intel·lectuals
orgànics... Llegint-lo, no sabem si aquest llicenciat en història és un
periodista, un sociòleg o un activista. Bé, de fet és les tres coses al mateix
temps i totes tres amb un alt nivell.
Bon agost,
amics i amigues!
2 comentaris:
Ricard, eres un comentarista magnífico y tus consejos son de agradecer, porque además de ser buenos, tienen el desinterés comercial, cosa que los hace doblemente buenos.Muchas Gracias
Gràcies, Juan. Una abraçada!
Ricard
Publica un comentari a l'entrada