La tornada de vacances
convida a reprendre algunes rutines, i una d'aquestes rutines és el retrobament
anual amb la pel·lícula de Woody Allen. I és que - com ara es diu - "aquest
any també".
Aquest any també l'ha
tornat a encertar. Sembla que per a Allen fer cinema és fàcil ...
·
Perquè sap
recrear meravellosament el glamour i la tristesa del món de l'espectacle dels
anys 30 als Estats Units (Los Angeles i Nova Iork), ajudat per la fotografia de
Vittorio Storano.
·
Perquè sap
construir, explicar i desenvolupar amb humor i amb lucidesa, històries d'amor i
de vida, que ens enganxen des del primer fins al darrer minut de la pel·lícula.
·
Perquè, als
80 anys, ha deixat de banda qualsevol pretensió i destil·la amb naturalitat i
simplicitat tot el suc que vol deixar anar a la pel·lícula.
·
Perquè, als
80 anys, és un savi que va deixant anar "perles" com el consell que
dóna al jove protagonista de la pel·lícula "Viu cada dia com si fos
l'últim. Algun dia ho serà." o la reflexió sobre la religió jueva "Si
la religió jueva tingués paradís, tindria més clients".
·
Perquè els
diferents personatges amb els que confegeix una història tendra i trista tenen
una mica d'ell (i de tots nosaltres). O no veieu un tros d'Allen dins la
ingenuïtat del jove protagonista, els dubtes de la seva jove partner (la
meravellosa Kristen Stewart), la filosofia i preocupació político-religiosa del
cunyat o fins i tot el primitivisme del parent gangster ?
Vaja, que si encara no us
heu refet del tot del shock post-vacances ... Allen us acabarà de posar en
solfa. No us la perdeu. És una bona història i una bona pel·lícula. Passareu
una estona agradable i entretinguda.
Jordi Castells
Entrades
1 comentari:
Totalment d'acord Jordi. Crec que és una de les pel·lícules més reeixides dels darrers "Woody Allen". És una pel·lícula, que en sortir, convida al comentari i al diàleg sobre tot el que passa en ella. Bona recomanació!
Publica un comentari a l'entrada