dimarts, 5 de desembre de 2017

Claudia

Claudia és una obra de teatre documental interpretada per la pròpia protagonista de la història. Claudia ens explica que als 22 anys va descobrir que no era filla de la parella amb qui vivia, que sempre havia pensat que eren els seus pares, sinó que era filla de desapareguts.

Aquesta explicació ens porta per un recorregut tan personal com social per unes situacions que ni l'Argentina ni la pròpia Claudia ni el seu entorn haurien desitjat haver de viure. Però ho van fer.
I no va ser fàcil. No és fàcil. Si no fos per l'energia de les Abuelas de mayo, que lluiten per reobrir la memòria històrica, aquest cas, com tants d'altres, estaria amagat al bagul dels mals endreços, tancat amb forrellat fins que algú  el llencés.

Quan Claudia explica la seva història, quan passeja per un passat que encara és viu, ho fa d'una forma distesa i continguda, però alhora va deixant caure una càrrega emocional, poètica i reflexiva sobre l'espectador, que fa que  surtis tocat. Perquè els temes que toca Claudia són colpidors i no et són aliens: Com reacciones quan sacsegen el teu interior, quan la teva vida sembla canviar del tot ?. Com et sens quan descobreixes que no ets qui creies ser ?. Pots seguir estimant els que t'han enganyat, però que, alhora, t'han donat anys feliços ?. Com t'integres amb els que has descobert que són els teus però que fins fa poc eren uns desconeguts ? ...

L'obra ha estat construïda amb una excel·lent arquitectura per La Companyia del Pol Sud, els membres de la qual, Carles Fernández Glua i Eugenio Swarcer, també apareixen en escena contribuint a conduir el relat.

No us la perdeu. És una obra imprescindible. De moment la teniu al TNC fins el proper diumenge dia 10, però estic segur que tindrà llarga vida en molts altres escenaris si la protagonista no defalleix davant la càrrega que segur que li ha de suposar -  encara que sobre l'escenari no ho sembli -  explicar i reviure un i altre cop la seva història.




1 comentari:

Josep M.Cortina ha dit...

Ahir vaig tenir la sort de veure la penúltima representació. i haig de dir que, com opina en Jordi, em va semblar una petita obra mestra.