Les noies de Mossbank road

Pensareu que donar el paper de tres noietes de 18 anys a quatre dones que ronden la quarentena és una gosadia. Doncs sí, ho és. I la Sílvia Munt (directora) ha tingut la valentia d’escollir aquestes tres actrius, que són tres bèsties de l’escenari: la Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat.

Tres estudiants comparteixen pis als anys 80, cada una amb la seva personalitat, no diria que complementària amb les altres, sinó més aviat antagònica, cosa que fa que de vegades s’encenguin espurnes. De com es mouen a l’escenari ens queda clara la seva edat gairebé adolescent, ningú dubta que tenen 18 anys. Les tres irradien una energia i potència que encara les fa més admirables. Seran només dos anys de convivència, però que les marcarà per tota la vida. La Rose (Clara), la més emocional i passional de les tres, els diu: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 

És una història sobe la amistat i l’amor i com evoluciona al llarg de la vida. Com deixa petja als 18 anys una relació amb amigues amb les quals s’ha compartit pis, una relació d’amor incondicional que va més enllà de la raó. Una història crua com la vida, gens ensucrada. La vida, per a elles, no ho és, de sucre. Amb molt d’humor i frescura.

Amb una interpretació que no deixarà immune a cap espectador, Segura, Marco i Genebat ens conviden a participar d’uns 20 anys de la seva vida, i ho fan amb una força exhuberant, una cruesa inigualable i una sinceritat extrema. T’ho creus, et creus que ets a London, que ets a New York, que ets als anys 80… perquè les tres tenen la màgia de saber-nos-hi transportar.

Plores, rius, pateixes, gaudeixes… transmetre aquests sentiments és el que ha pretés Sílvia Munt quan es va plantejar dur aquesta obra d’Amelia Bullmore, actriu i escriptora britànica, als escenaris.

L’escenografia és molt simple: dibuixos a les parets laterals de l’escenari que ens ajuden a situar-nos. Molt ben aconseguida, molt original. Un altre ingredient de qualitat, que no ens passi desapercebut. A la Villarroel fins l'11 de febrer però amb entrades exahaurides per moltes sessions.

Carme Bohera