La línia

Lúcio Costa, l’urbanista de Brasília, qui juntament amb l’arquitecte Òscar Niemeyer i l’enginyer estructural i poeta Joaquim Cardozo, va concebre aquella ciutat utòpica, explicava que el gest fundacional del seu projecte va ser el traçat d’una creu. Aquesta mena de gest és tan antic com la idea mateixa de ciutat. Allò que era nou en Costa va ser explicitar-ho a mitjans de segle vint, així com donar una lleugera curvatura personal i dinàmica en l’eix transversal que dibuixà.

Si les ciutats s’alcen damunt dues línies entrecreuades, talment el cardo i el decúmeno romans, la gran creació política de les ciutats, la democràcia, s’alça damunt una sola i fina línia imaginària, la confiança en les capacitats i les decisions polítiques dels ciutadans.

El més greu perill que poden ocasionar certs resultats recents de l’exercici democràtic, per exemple, l’elecció de Trump  i Bolsonaro, la pujada de l’extrema dreta a molts països europeus o, fins i tot, el Brexit, entre altres casos propers o llunyans, és, precisament, que ens inclinin a desconfiar de les capacitats polítiques dels ciutadans. Amb un agreujant respecte a altres moments històrics en el quals aquest fenomen s’ha produït: ara, no serien principalment els poders fàctics qui desconfiarien, sinó uns ciutadans respecte uns altres. La història també mostra que aquesta desconfiança pot donar-se tant entre els poders i la gent de dretes com d’esquerres, ocasionant en el límit règims monstruosos, ja siguin de tall nazi-fascista o stalin-maoista, o els que puguin venir. Tot i estar lluny d’aquelles situacions extremes, detecto que aquest perill del menyspreu de l’altre amenaça, més o menys imperceptiblement, la nostra societat i que tots hi estem exposats d’una forma o altra ara mateix.

Èsquil a l’Orestea, segons la traducció de Riba del títol d’aquella formidable tragèdia, ens permet d’entendre com la llei del pacte entre ciutadans, que és també la llei de la llibertat i de la democràcia, es basteix victoriosament, però en tensió permanent i inestable, sobre la llei de la sang. Per tant, hauríem de valorar i extremar la prudència i, en lloc de dubtar de la base de la democràcia, hauríem de posar en qüestió les nostres decisions polítiques i les dels que hem votat per representar-nos quan l’exercici democràtic ens depari resultats inesperats. Si obrim l’esperit crític i el girem èticament també envers els “nostres” i nosaltres, segurament no ens caldrà aprofundir massa en l’anàlisi per trobar en opcions i decisions nostres algunes de les raons per les quals altres ciutadans opten per contradir-nos i, fins i tot,  per espantar-nos. Corregim el tir quan calgui, marquem més encertadament les distàncies amb l’adversari, però no desconfiem de la voluntat popular perquè fer-ho seria la nostra vertadera derrota.

         "L'esperança del condemnat a mort" de Joan Miró