Aquest és el segon conte que aquests dies ha escrit en Jordi Castells amb una il·lustració del bon amic Miquel Bort.
"Vull ser bruixa com tu"
La Meritxell acaba de fer divuit anys. Fa dies
que ho esperava. Tan aviat els ha acomplert ha anat a veure a la seva tieta
Rosa.
- Tieta. Cada vegada que t'ho he preguntat
m'has dit que no em podies respondre fins que tingués divuit anys. Avui ja els
tinc. Digue'm: Ets una bruixa ? Què he de fer si jo també vull ser bruixa com
tu ?
- Meritxell. Tens sort. Avui és dimarts, dia
de bruixes i males arts. Aquest vespre, a les dotze, estigues darrera la casa,
al costat de l'alzina gran. Jo passaré a buscar-te i m'acompanyaràs.
A les dotze en punt, amb el cel ben fosc, la tieta Rosa va aparèixer i li va donar una
escombra a la Meritxell.
- Té. Puja-hi. Agafa't bé i segueix-me.
Tot just acabades aquestes paraules, i amb la
Meritxell ben agafada, les dues escombres van començar a volar a velocitat
còsmica fins el cim del Mont Pelat, la muntanya que es divisa des del poble
quan fa bon temps. Allà, una trentena de
companyes van donar la benvinguda a la Rosa, i a la seva acompanyant, la
Meritxell.
- La Meritxell diu que li agradaria ser com
nosaltres.
- Ja sap qui som i el què fem ? Li has explicat
?
- No. Tot just acaba de fer divuit anys i està
molt impacient. Val més que ho vegi per ella mateixa.
Dit això la majoria es van posar a dansar
vertiginosament formant un cercle amb les seves escombres, que escopien per la
cua reguerols de foc, mentre unes poques, al bell mig, pujaven i baixaven
mentre proferien uns càntics molt estranys que la Meritxell no entenia. Al cap d'una bona estona, de sobte es van
aturar, i la que semblava més gran va preguntar:
- Quina feina tenim avui ?
- El Pere de can Llevarri està morint de mal
d'amors. La Clara no li fa cas. - Va dir una de les bruixes, que semblava força
preocupada.
- Doncs tu, Montseta, posa-hi remei.
La Montseta va sortir volant, prenent la forma
d'un ocell, i al cap de poc ja era de
tornada.
- Tot arreglat. He entrat per la xemeneia i he
disposat unes gotes d'essència d'argelaga dins d'un got d'aigua que hi havia
sobre la tauleta de nit de la Clara, que era ben adormida, i he cantat
l'encanteri d'amor de Santa Marta. Ella
no ha notat res. Notarà l'efecte demà, quan es llevi i begui el got d'aigua.
- Molt bé, Montseta. Has fet una bona feina !.
Recordeu que dijous és l'ascensió, i que totes les bruixes hem d'anar a
processó.
Dit això, les bruixes es van acomiadar fins
dijous amb una altra dansa frenètica, van agafar les escombres i van tornar a
les seves respectives llars. Quan van arribar a casa, la Meritxell estava
contenta, però la tieta li va agafar l'escombra i li va dir que es veurien
l'endemà. L'endemà, just llevada, des de la finestra, la Meritxell va veure en
Pere i la Clara passejant feliços i encaramel·lats.
Més tard, va sortir a passejar pel poble i va
trobar el seu amic Anton amb la cara trista i compungida.
- Què et passa, Anton ? Fas mala cara !
- A tu t'ho diré, Meritxell, que et tinc
confiança. Jo estimo la Clara, i em pensava que ella començava a estar per mi.
De sobte, avui, l'acabo de veure passejant amb en Pere. Me'n faig creus !
Quan va tornar a veure la tieta, la Meritxell
li va dir que havia decidit no ser bruixa. Que els miracles que es feien per una banda,
feien destrosses per l'altra. La Rosa va mirar fixament la Meritxell i li va
dir el següent encanteri :
- Beneït dia, santa nit. Oblidaràs per sempre
el que has vist i sentit.
Des de llavors, quan la Meritxell li pregunta
a la tieta si és bruixa, aquesta la contesta amb evasives com qui no en sap
res.
1 comentari:
El conte m'agrada i la il.lustració encara més!
Publica un comentari a l'entrada