divendres, 12 de juny del 2020

Contes confinats

Aquest és el segon conte que aquests dies ha escrit en Jordi Castells amb una il·lustració del bon amic Miquel Bort.

"Vull ser bruixa com tu"


Il·lustració; Miquel Bort

La Meritxell acaba de fer divuit anys. Fa dies que ho esperava. Tan aviat els ha acomplert ha anat a veure a la seva tieta Rosa.
- Tieta. Cada vegada que t'ho he preguntat m'has dit que no em podies respondre fins que tingués divuit anys. Avui ja els tinc. Digue'm: Ets una bruixa ? Què he de fer si jo també vull ser bruixa com tu ?
- Meritxell. Tens sort. Avui és dimarts, dia de bruixes i males arts. Aquest vespre, a les dotze, estigues darrera la casa, al costat de l'alzina gran. Jo passaré a buscar-te i m'acompanyaràs.
A les dotze en punt, amb el cel ben fosc,  la tieta Rosa va aparèixer i li va donar una escombra a la Meritxell.
- Té. Puja-hi. Agafa't bé i segueix-me.
Tot just acabades aquestes paraules, i amb la Meritxell ben agafada, les dues escombres van començar a volar a velocitat còsmica fins el cim del Mont Pelat, la muntanya que es divisa des del poble quan fa bon temps.  Allà, una trentena de companyes van donar la benvinguda a la Rosa, i a la seva acompanyant, la Meritxell.
- La Meritxell diu que li agradaria ser com nosaltres.
- Ja sap qui som i el què fem ? Li has explicat ?
- No. Tot just acaba de fer divuit anys i està molt impacient. Val més que ho vegi per ella mateixa.
Dit això la majoria es van posar a dansar vertiginosament formant un cercle amb les seves escombres, que escopien per la cua reguerols de foc, mentre unes poques, al bell mig, pujaven i baixaven mentre proferien uns càntics molt estranys que la Meritxell no entenia.  Al cap d'una bona estona, de sobte es van aturar, i la que semblava més gran va preguntar:
- Quina feina tenim avui ?
- El Pere de can Llevarri està morint de mal d'amors. La Clara no li fa cas. - Va dir una de les bruixes, que semblava força preocupada.
- Doncs tu, Montseta, posa-hi remei.
La Montseta va sortir volant, prenent la forma d'un ocell,  i al cap de poc ja era de tornada.
- Tot arreglat. He entrat per la xemeneia i he disposat unes gotes d'essència d'argelaga dins d'un got d'aigua que hi havia sobre la tauleta de nit de la Clara, que era ben adormida, i he cantat l'encanteri d'amor de  Santa Marta. Ella no ha notat res. Notarà l'efecte demà, quan es llevi i begui el got d'aigua.
- Molt bé, Montseta. Has fet una bona feina !. Recordeu que dijous és l'ascensió, i que totes les bruixes hem d'anar a processó.
Dit això, les bruixes es van acomiadar fins dijous amb una altra dansa frenètica, van agafar les escombres i van tornar a les seves respectives llars. Quan van arribar a casa, la Meritxell estava contenta, però la tieta li va agafar l'escombra i li va dir que es veurien l'endemà. L'endemà, just llevada, des de la finestra, la Meritxell va veure en Pere i la Clara passejant feliços i encaramel·lats.
Més tard, va sortir a passejar pel poble i va trobar el seu amic Anton amb la cara trista i compungida.
- Què et passa, Anton ? Fas mala cara !
- A tu t'ho diré, Meritxell, que et tinc confiança. Jo estimo la Clara, i em pensava que ella començava a estar per mi. De sobte, avui, l'acabo de veure passejant amb en Pere.  Me'n faig creus !
Quan va tornar a veure la tieta, la Meritxell li va dir que havia  decidit  no ser bruixa.  Que els miracles que es feien per una banda, feien destrosses per l'altra. La Rosa va mirar fixament la Meritxell i li va dir el següent encanteri :
- Beneït dia, santa nit. Oblidaràs per sempre el que has vist i sentit.
Des de llavors, quan la Meritxell li pregunta a la tieta si és bruixa, aquesta la contesta amb evasives com qui no en sap res.



1 comentari:

Montse Freixenet ha dit...

El conte m'agrada i la il.lustració encara més!