dijous, 20 d’octubre del 2011

El arbol de la vida


Aquest cap de setmana vaig veure "El  arbol de la vida", una pel·lícula de la que m'havien arribat opinions molt diverses. "Llauna insuportable, guió avorridíssim, llargada excessiva,etc." per a uns. " Enorme força poètica, història molt ben narrada, estètica innovadora,etc " per a d'altres.
Doncs bé, amb aquestes expectatives tant contradictòries vaig entrar als Verdi i haig de confessar que en vaig sortir fascinat.
Aquesta pel·lícula està dirigida pel cineasta americà Terence Malick, un director minoritari del que haig de confessar que no havia vist res però que només amb cinc pel·lícules ha guanyat pràcticament tots els grans festivals, San Sebastian, Berlín i ara Cannes amb aquesta a darrera cinta.
Subscric integrament els elogis que he esmentat encara que haig d'advertir als que segueixin el meu consell i vagin a veure-la que ho facin amb una actitud oberta perquè el film no té una estructura convencional, incorpora molts elements plàstics de lectura poètica i a vegades es pot trobar a faltar un fil argumental convencional.  Però jo no en tinc cap dubte, és una de les millors pelis que he vist els darrers anys i la prova és que tornaré a veure-la ben aviat. Sort.

2 comentaris:

lola ha dit...

La part central, de narració aparentment més convencional, em va fascinar. Caldria aturar-se a pensar per dir-hi alguna cosa interessant, però d'entrada puc dir que mai havia vist una història (en aquest cas familiar) contada així (no sé com, insisteixo), però com a espectadora entrava dins de la història com dins d'un somni d'una intensitat que, alhora, el feia real, i amb la consciència que el que estava visquent el protagonista, ho estava revisquent, recordant. El poder de la vida i de la memòria.

Malauradament, em van sobrar -tot i ser espectaculars- les imatges de la primera part, i el final quasi aconsegueix -massa ampulós, no calia- de punxar l'encanteri.

En fi, la recomano molt també.

Anònim ha dit...

Doncs mira, JM, a la meva dona no li va agradar gens i a mi em va colpir, es a dir, que seguim amb el patró de cara o creu que perfil.les en el teu comentari.
Ès veritat que el fil argumental, absent de tant en tant, enfosqueix el concepte de continuitat que tenim de la narració cinematogràfica. Peró aquí está el repte, aquí está la valentía d'una peli que planeja sobre 'el sentir de la vida' i no pas 'el transcorrer lineal de la vida'. Quantes vegades hem tingut aquest tipus de vivencia intensa a la punta dels dits i no hem dit res, no fos cas que la esmicolessim? S'em fa molt difícil - i agosserat - plantejarse una peli capaç de 'capturar' aquesta sensación tant subtil i indefinida (ès aquella mena de flama delicada i vermellosa que gira sobre sí mateix). Si jo fos un productor i em proposessin fer una peli així, hauría cntestat: 'Aixó no es pot fer mitjançant una cámera'. Pero ara he vist que sí.
També tornaré a veure-la.

Salutacions
RZ