Guillermina Motta, " Remena nena"

Aquest dimecres és el torn de Guillermina Motta, una de les muses de la cançó. Va pertànyer al grup del Setze Jutges des d’on va contribuir a la difusió de la cançó francesa que va versionar al català. En el seu repertori destaquen també les seves reinterpretacions de cançons populars catalanes.
Després d’anys de considerable presència, a partir dels noranta va desaparèixer pràcticament de l’escena pública tot i que va presentar alguns programes de radio. Avui l’escoltarem en la cançó “Remena nena”, un dels cuplés tradicionals que ella va rescatar i popularitzar.

El "rastrillo" de Tetuan

Tetuán es un barrio curioso de Madrid. Se extiende al norte de la glorieta de Cuatro Caminos, a un lado y a otro de la bulliciosa calle Bravo Murillo. Residencialmente, el barrio es una mezcla de una población autóctona muy envejecida, de comunidades de inmigrantes (el 27% de los residentes son nacidos fuera de España, es el distrito con un mayor porcentaje de todo Madrid) y de ciertas clases medias que tratan de alejarse del corazón del barrio y se van hacia su periferia (en el Oeste, cerca uno de los parques más bonitos de Madrid, la Dehesa de la Villa, o en el Este, en los acomodados barrios de Orense y Castellana). En medio de este “crisol”, como dirían los cursis, hay muchísimo comercio minorista, varios cines, locales de las omnipresentes cadenas de venta de ropa con música estridente, kebaps de todo tipo y condición, y uno de los mejores mercados de todo Madrid, el Mercado de Maravillas. 

Más al norte, si uno sigue subiendo por Bravo Murillo, uno se encontrará con la calle Marqués de Viana, donde los domingos y fiestas de guardar, desde el principio de los tiempos, se celebraba un mercadillo que por motivos obvios fue bautizado de forma popular como “el rastrillo”. Allí uno podía encontrar fundamentalmente ropa, aunque también había puestos con libros y casettes de segunda mano, ferreterías, puestos de fruta, activistas tratando de difundir sus ideas y, para mí lo más importante, grupos de niños que intercambiaban cromos (durante los duros ochenta se establecían también vendedores de objetos robados, pero eso fue desapareciendo progresivamente, quizá como consecuencia del progreso, quizá del acoso de los municipales).
Hacía mucho tiempo que no volvía al rastrillo. La última vez fue poco antes de que, con motivo de la construcción de un túnel, obligaran al mercado a trasladarse “de manera provisional” a una calle mucho más al norte. Hoy he vuelto pensando que, casi ocho años después (y con el túnel más que acabado) el rastrillo habría vuelto a su lugar original. Pero no. Igual que hace ocho años, las asociaciones de vecinos del barrio y los vendedores se quejan del emplazamiento actual (una calle desangelada rodeada de construcciones de la época de la burbuja), pero el Ayuntamiento parece convencido de que cortar una calle importante al tráfico para que la gente pasee y haga vida de barrio durante unas horas el domingo por la mañana no es muy buena idea. 
A pesar del frío, del Ayuntamiento, y de la nueva ubicación, he encontrado a los intercambiadores de cromos en un apartado parque infantil. Y he descubierto dos cosas. En algún momento de las últimas dos décadas, al mundo de los cromos han llegado la democracia y el capitalismo. La democracia, porque el rango de gente que intercambia cromos es mucho más plural que antes: ahora hay niñas, hay padres que hacen los álbumes para sus hijos que apenas saben hablar, hay adolescentes (un poco friquis, la verdad), y hay hasta ancianos que hacen su álbum no para sus nietos, sino para ellos mismos. Y el capitalismo, porque hay grupos de niños que ¡venden cromos! La estructura de precios es relativamente sofisticada: los precios varían en función de cuánto de escaso es el cromo en cuestión. Pensándolo bien, es un desarrollo perfectamente normal, comprensible y hasta saludable, pero para alguien que creció en los ochenta, es una novedad bastante difícil de asumir.
Bravo Murillo y la calle que ahora acoge al rastrillo acaban en un lugar inhóspito e incomprensible, la plaza de Castilla. Álex de la Iglesia la hizo famosa al ubicar allí, con toda lógica a mi juicio, el inicio del Apocalipsis en el “El Día de la bestia”. Es un lugar en permanente y acelerado deterioro. Por si no fuera suficiente la escultura a Calvo Sotelo, un depósito de agua, las torres KIO o los edificios de los juzgados, Bankia, en una de sus últimas decisiones burbujiles, tuvo el detalle de hacer una contribución adicional: regalar al pueblo de Madrid (sin pagar el mantenimiento, eso sí) un monumento aún más absurdo que los ya presentes. Y decidió encargárselo, cómo no, al prolijo Santiago Calatrava. Desconozco el nombre oficial de semejante armatoste (dorado y giratorio, para más señas), pero los madrileños, con su hostilidad mesetaria al uso de eufemismos y de matices, le han denominado (con perdón) “el pollón de Gallardón”. Hoy nadie le hace fotos, pero quién sabe si dentro de cuarenta años, los autobuses de turistas pararán y un guía les explicará en qué consistía todo esto. Quizá entonces nosotros también lo entendamos.

Hernandez y Fernandez 

L'Òpera dels dilluns

Com que aquesta darrera setmana s’ha projectat al cinema el ballet “El llac dels cignes” us proposo que avui, com hem fet alguna altra vegada, canviem l’òpera per la dansa. Ja veureu que no hi sortireu perdent.
Aquest ballet, amb música de Txaikovski, és probablement un dels més representats arreu del món. El fragment que veureu correspon, com el que jo vaig veure al cinema, a la producció de la companyia de dansa de la Royal Opera House de Londres, i té un format i una escenografia molt clàssics.

Veurem un solo del cigne negre i la coda que el segueix. Els interpreten la primera ballarina, l’argentina Marianela Nuñez, i el brasiler Thiago Soares que, a més de parella en l’escenari, és el seu marit. Com veureu les seves interpretacions són una delícia.

 

La crisi de "El pais"

La crisi econòmica sacseja a tothom i els mitjans de comunicació n’estan també molt afectats. Sobretot degut a la caiguda de la publicitat i també per la reducció del nombre de lectors, produïda no només a les dificultats econòmiques sinó pels als canvis d’hàbits de lectura que han provocat les noves tecnologies. Són nombrosos els diaris i les revistes que tanquen, i les reduccions de plantilles trasbalsen el sector i sens dubte afectaran  la qualitat de la informació que la premsa pugui subministrar.

Però, com a la resta de l’economia, aquesta situació té també altres explicacions en la gestió, la ideologia i els interessos dels equips directius i els grans propietaris del mitjans de comunicació. Arran de la crisi que les darreres setmanes està afectant al principal diari del país, el periodista Pere Rusiñol va publicar a “eldiario” un article que vaig trobar de gran interès i que per això recomano.

“El Pais” y el capitalismo de casino.

 

Temps de documentals musicals

Un any més arriba a Barcelona el Festival Internacional de Cinema Documental Musical, altrament conegut com In-Edit. Entre el 24 d’octubre i el 4 de novembre s’hi projecten 62 pel·lícules (més que en cap altra edició), principalment al cinema Aribau i també a la Filmoteca de Catalunya i l’Auditori Blanquerna.

L’any passat en vaig parlar tangencialment quan us recomanava el documental sobre Queen ‘Days of our lives’, que tan ens va emocionar a alguns. Enguany el pretext per fer-ho és que el festival arriba a la desena edició, com sempre, carregat de propostes interessants.

Pel·lícules amb segell català o espanyol i cintes estrangeres, l’oferta és bastant equilibrada. Els films dedicats a alguns noms propis de la música (Rolling Stones, Gainsbourg, Lang Lang, Paul Weller, Joy Division, Adrià Puntí, Standstill...) es combinen amb documentals de mirada més àmplia sobre un gènere musical o més centrats en aspectes socials o polítics, per exemple, d’un estil musical com el hip-hop.

A més, aquest any també es projecten deu pel·lícules que ja han passat pel festival i que són una selecció dels 100 títols que els espectadors del certamen han considerat les millors de totes les edicions. És el cas del cèlebre ‘Don’t look Back’, dedicat a Bob Dylan, de ‘Let’s get lost’, sobre el trompetista Chet Baker, o de ‘1,2,3...Standstill’, sobre el grup català.

En fi, molt per triar i remenar... Llàstima que no reposin el documental de Queen!

TOTI SOLER, " Petita i blanca"

 

Aquest dimecres escoltarem en Toti Soler, un dels més grans guitarristes catalans que va tenir un paper ben destacat en el món de la nova cançó. La seva música i les seves interpretacions han acompanyat altres components de la nova cançó com Pau Riba, amb qui va gravar “Dioptria”, un dels millors discs de la cançó, Pi de la Serra o Maria del Mar Bonet i sobretot l’Ovidi Montllor, amb qui formava una parella inseparable.

Però també ha gravat els seus discs de cançó, normalment musicant poemes de poetes catalans. Entre ell destaca “Liebseid”, al que pertany la cançó que escoltarem avui “Petita festa” basada en un poema de Marià Manent. Podreu gaudir de la música delicada d’un autor en que alguns han volgut veure les rastres d’un esperit noucentista.

Centelles a la Fundació Vila Casas

Fa unes setmanes es va inaugurar a la seu de la Fundació Vila Casas, al districte del 22@, una exposició de més de 100 fotografies originals del gran fotògraf català  Agustí Centelles de qui hem parlat més d’una vegada al Blog. Enmig de la polèmica de la venda de la seva obra a l’Arxiu de Salamanca, la Fundació va aconseguir adquirir una sèrie de còpies revelades pel propi autor els anys setanta, que seran les úniques obres que quedin a Catalunya.

Es tracta d’un conjunt molt interessant de fotografies de la guerra fetes a Barcelona, Lleida i el front d’Aragó on apareixen personatges anònims i també retrats de polítics i personalitats de la vida social d’aquells anys.

Editades en un format molt raonable i molt ben presentades i  il·luminades aquestes fotografies són una mostra ben representativa de la qualitat fotogràfica de Centelles, a qui s’ha qualificat, sense cap exageració, del Robert Capa català.

No us perdeu l’exposició sobre la que trobareu informació addicional en el link següent. I de passada, si teniu temps, podreu gaudir de l’excel·lent col·lecció de pintura catalana contemporània que es mostra a les sales de la Fundació.

Centelles a la Fundació Vila Casas

L'Òpera dels dilluns

Aquest dilluns ens acompanyarà una música alegre, ben viva, composada per un dels grans musics del segle vint, el nord-americà Leonard Bernstein. Pianista, director d’orquestra i compositor va compondre tres simfonies, duesòperes i cinc musicals, entre els que destaquen sobretot “Un dia a Nova York” i la celebèrrima “West side story”. Bernstein va ser director musical de l’Orquw¡estra Filharmònica de Nova York, durant més de deu anys i va fer-se molt popular als Estats Units arran de la seva tasca de divulgació, especialment sa la televisió, de la música clàssica entre els joves.

Avui escoltarem l’obertura de l’opereta Candide, basada sobre l’argument de l’obra de Voltaire. La gràcia especial és que la veurem en una gravació del 1989  en la que el propi Bernstein dirigeix la London Symphony Orchestra; i la veritat és que sembla ben feliç i content en aquesta doble tasca d’autor i director de la música.

 

ANDRÉS RABAGO, Premio Nacional de Ilustración.

 

Ahir varen concedir el Premio Nacional de Ilustración a Andrés Rábago, el Roto, sens dubte el personatge que més cops ha aparegut al Blog. Com he dit en diferents ocasions jo  l’anomeno el meu filòsof de capçalera i per tant aquesta distinció em fa molt feliç. Com saben també els lectors del Blog fa pocs dies es va inaugurar una exposició dels seus treballs al Centre d’Art de l’Hospitalet de la qual en varem publicar una crònica que trobareu aquí mateix. Llarga vida a el Roto de qui us invito a veure un recull de les seves “viñetas”, que el Pais va publicar ahir mateix.

“Libertad de expresión”

Litus

No sé si heu sentit parlar d’aquesta obra de teatre. Sembla ser que va tenir molt èxit la temporada passada a la Sala FlyHard, un espai de teatre que ha obert recentment al barri de Sants i que, pel que m’expliquen, és petit i casolà. Ara l’obra es presenta al Teatre Lliure, on ha hagut de prorrogar i tot. Tant l’autora/directora com els actors són d’aquí i joves i la reacció dels espectadors, sobretot els joves, ha estat molt positiva. Amb expectatives molt altes, doncs, vaig anar a veure-la aquesta setmana. 

El tema de l’obra és macabre: el suïcidi d’un noi jove i la reacció dels seus amics quan llegeixen les cartes que ell els ha deixat. No em convenç la trama ni els elements que l’autora utilitza per introduir tensió dramàtica (incògnites, sorpreses, etc.), que em semblen per una banda previsibles i per l’altra forçats i inversemblants. Tampoc m’agrada el to final de l’espectacle, que busca canviar el regust amarg i reconfortar personatges i espectadors (com faria l’Albert Espinosa). En canvi, em semblen molt bones les interpretacions i s’ha de reconèixer que, per moments, un té la sensació de no estar en un teatre sinó fent de voyeur a casa d’uns col·legues. A més al meu crític de capçalera, el Marcos Ordóñez, l’obra l’ha entusiasmat (podeu llegir la seva crítica aquí). De manera que, si teniu curiositat, encara hi sou a temps!

  

Clara

Lletres i números, segons El Roto

Maria del Mar Bonet "Què volen aquesta gent?"

Aquest dimecres escoltarem a la Maria del Mar Bonet, que probablement ha sigut la veu femenina més destacada de la Nova cançó.  La Maria del Mar va composar la música d’aquesta cançó a partir d’un poema escrit per Lluis Serrahima el 1968. El resultat és “Que volen aquesta gent?”, un homenatge a un estudiant, Rafael Guijarro, que va morir en caure d’una finestra quan la policia el va anar a detenir de matinada a casa seva. Aquesta cançó es va fer molt popular els anys setanta com a símbol de la lluita estudiantil contra la dictadura franquista.

Espanya al New York Times

Samuel Aranda és un jove fotògraf de Santa Coloma del Gramanet que l’any 2011 va guanyar el primer premi del World Foto Press, l’Oscar dels foto reporters, amb una imatge d’una mare i el seu fill ferit en una manifestació a Sana que ens evoca l’escultura “La Pietà” de Miquel Àngel.
 

Fa unes setmanes Aranda ha tornat a ser notícia pel seu reportatge de 17 fotos publicat al New York Times sobre els efectes de la crisi econòmica a espanya. Per a uns “In Spain austerity and hunger” és un reportatge excel·lent que mostra alguns dels aspectes més dolorosos de la crisi econòmica del nostre país. Per d’altres són unes imatges que contribueixen a donar una mala imatge al món.

En qualsevol cas són unes grans fotografies. Jutgeu vosaltres mateixos.

“In Spain austerity and hunger”

L'Òpera dels dilluns

Fa un parell de setmanes varem veure a l’òpera al cinema una excel·lent versió de “La traviata”, potser l’opera que més m’agrada d’un dels meus compositors preferits, Giuseppe Verdi.

Per això avui no em puc estar de fer-vos una excel·lent interpretació de l’ària de Violeta ”Addio al passato”, potser l’ària estrella de l’òpera, encara que és molt difícil triar un passatge d’una obra farcida de moments musicals extraordinaris.

La canta la soprano rusa Anna Netrebko, que és segurament la màxima estrella a l’hora actual. La va gravar al festival de Salzbourg el 2005 i s’ha convertit en una versió de referència. Endavant doncs amb aquesta petita joia.

 

"No es la escuela Sr. Wert"

Com tothom sap les lamentables declaracions del ministre d'Ensenyament i Cultura (quina paradoxa que aquest home sigui responsable de la cultura del pais ) han causat estupor i indignació.
Trobo que aquest article de Josep Carles Rius a "El diario" és una bona resposta.

"NO ES LA ESCUELA SR. WERT"

"Jo no sé què té..."

 Ja que aquest curs el Josep Maria ha creat la secció dedicada a la Nova Cançó, permeteu-me que jo arrenqui la segona temporada d’‘Al cap del carrer’ parlant-vos també d’un cantautor, però de la meva generació en aquest cas.

Sanjosex (Carles Sanjosé) no és un descobriment recent, però sí un músic que us animo a escoltar. Potser és perquè compartim un mateix record nostàlgic i feliç de moments viscuts a l’entorn del Baix Empordà, ell com a bisbalenc, jo com a fill adoptiu de Madremanya. Potser és per l’encant de les seves composicions amb la guitarra, potenciades amb la intensitat de la formació ‘elèctrica’ que l’acompanya. “Jo no sé què té, però m’impressiona”, tal com diu el músic a ‘Baix Ter Montgrí’.

Em sembla que la cançó ‘Corriol’ (la del videoclip) exemplifica perfectament aquests dos trets que us acabo d’explicar per definir el seu encant. I si no és del vostre gust, no patiu. N’hi ha de més animades, de més reposades, de menys nostàlgiques i més ‘gamberres’!. ‘

Sanjosex publica la setmana que ve un disc gravat en directe a la sala Luz de Gas, on va fer tres concerts per tancar la gira de l’àlbum ‘Al marge d’un camí’. Així que vosaltres trieu si l’escolteu en versió concert o l’original, d’estudi. En tot cas no us el perdeu, és una perla!

"I si canto trist" de Lluis LLach

 Avui escoltarem un dels més grans intèrprets de la nova cançó, Lluis Llach, el cantant de Verges, que després d’una carrera de més de quaranta anys es va retirar dels escenaris el 2007. I ho farem amb una de les seves cançons més escoltades “Que tinguem sort” que pertany al seu disc “I si canto trist” aparegut el 1974, fa doncs trenta vuit anys! La seva música segueix fresca i la lletra de la cançó plena de possibles interpretacions.

Rita i el musical

Per la xarxa circulen molts i molts vídeos. Ja sabeu que de tant en tant n’hi ha algun de particularment interessant o espectacular que presento en aquesta secció. És el cas del d’avui, “Stayin'Alive”, que ja fa temps que circula però que ara m’ha fet arribar el meu amic Pere C.

Es tracta d’un recull d’escenes musicals del cinema americà protagonitzades per Rita Hayworth que balla, entre d’altres, amb Fred Astaire i Gene Kelly. A part del plaer de veure ballar la Rita i els seus partenaires gaudireu de fragments dels gran espectacle del musical americà.

 

 

L'òpera dels dilluns

Com que aquests dies soc a Nàpols avui escoltarem una de les òperes bufes més emblemàtiques de l’escola napolitana, que va ser on va néixer aquesta especialitat musical de l’òpera barroca
Escoltarem l’ària ”Stizzoso, mio stizzoso, voi fate il borioso” de “La serva padrona” de Giovanni Pergolesi estrenada a Nàpols el 1733.
Va ser precisament la representació d’aquesta òpera a Paris el 1752 la que va desfermar l’anomenada “Querelle des bouffons”, una forta controvèrsia entre els partidaris de l’òpera barroca francesa i els d’italianitzar els corrents musicals francesos.
La interpreta la soprano italiana Patrizia Biccirè, que té una veu molt adient pel paper de Servina, la criada que després d’uns quants embolics acabarà convertint-se en mestressa de la casa.

"Le prénom"

Si voleu passar una estona divertida, si voleu riure amb un humor fresc i intel·ligent aneu a veure la pel·lícula francesa “Le prénom” d’Alexandre de la Patellière i en Matthieu Delaporte. Es tracta, de fet, de la versió cinematogràfica d’una obra teatral dels mateixos autors en la que tota l’acció  transcorre en un apartament parisí. La base són doncs els diàlegs entre els membres d’un grup de familiars de mitjana edat en els que es posen de manifest les febleses de les seves relacions a partir de l’elecció del nom del fill d’una de les parelles.

El film té un guió sòlid, un extraordinari sentit de l’humor i unes excel·lents interpretacions. Una fórmula de comèdia que el cinema francès domina com ningú.

Bon cap de setmana!

De la Meca a la Seca

Tornar a Barcelona vol dir, entre d’altres coses, haver de posar-se el dia i anar descobrint espais nous que han sorgit en aquests darrers anys i que les escapades des de Madrid no van permetre conèixer. El primer descobriment ha estat la sala La Seca – Espai Brossa, on vaig anar a parar gràcies a la meva amiga soprano Marta Garcia. És un nou espai que acull espectacles diversos i també exposicions artístiques. Té el seu origen en l’antic Espai Brossa que fa anys que existia al barri de La Ribera i que s’ha fet gran uns carrers més avall, en ple Born, en una nova fantàstica ubicació i amb un projecte ampliat. Tot un miracle en moments en que s’està reduint tant el recolzament públic a la cultura.

El cap de setmana passat va acollir el Festival d’òpera de butxaca, una iniciativa que es veu que ja fa uns anys que funciona però que no havia tingut continuïtat i que enguany ha permès produir un espectacle d’òpera de petit format (un equip de 10 persones entre cantants i músics) amb llibret i composició d’autors catalans. La funció es diu Java Suite i no és d’accés fàcil per espectadors que no estiguin familiaritzats amb la música clàssica contemporània. En tot cas ja no sou a temps d’anar-hi, perquè només hi van ser durant el cap de setmana; però sí que podeu estar atents a la programació de la sala d’ara endavant. Jo ho faré!

Clara

La Hisenda pública catalana

Aquests propers temps, en el debat sobre la possible independència de Catalunya, es parlarà molt dels aspectes econòmics i financers. D’una banda per demostrar que una Catalunya independent és viable econòmicament. D’altre per fer veure que deslligada del mercat espanyol l’economia catalana és inviable o patirà greus conseqüències.

Un dels aspectes rellevants d’aquests debat és quin seria l’impacte d’una independència fiscal per Catalunya. És a dir, quin seria el resultat si Catalunya recaptés tots els impostos generats en el seu territori i, lògicament, suportés totes les despeses que li correspondrien com a Estat independent.

Les professores Núria Bosch i Marta Espasa han publicat recentment un informe sobre la qüestió en la que es refan els comptes integrals de la Generalitat de Catalunya per al període 2006-2009 a partir de les dades utilitzades en l’elaboració de les Balances Fiscals del mateix període i d’altra banda es situa l’economia catalana en el context europeu.
Com en qualsevol tema que toqui la sobirania de Catalunya el debat està servit i algunes de les crítiques que es fan a aquest informe, com al de les Balances fiscals, és que es juga amb les xifres per fer-les-hi dir el que convé als plantejaments polítics. Jo penso dues coses: Primer que aquest treball em sembla fetes amb rigor metodològic,que està perfectament exposat en el text, i que al marge de crítiques superficials no he llegit rèpliques serioses que contradiguin, o proposin alternatives, ni a la metodologia ni les xifres de base utilitzades. I en segon lloc que és  una vergonya que el Govern central no publiqui les balances fiscals cada any sense retards i faci els anàlisi corresponents.

Podriem resumir les principals conclusions de l'informe, com ja han fet els mitjans, però pel seu interès crec que val més que els que vulguin el puguin llegir o consultar complet en el següent link:

VIABILITAT ECONÓMICA DE CATALUNYA COM A ESTAT.
ANÀLISI DE LA HISENDA PÚBLICA

El Roto a l'Hospitalet

 

El passat dimecres dia 26 de Setembre es va inaugurar al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat una exposició de dibuixos i pintures de meu filòsof de capçalera, El Roto, com sabeu sempre tant present al Blog.

Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’acte i de poder parlar una estona amb ell i demanar-li que em dediqués un dels seus llibres. Andrés Rábago Garcia, el nom que s’oculta darrera els seus noms artístics, em va semblar una persona molt discreta i educada, va fer una breu presentació de la seva obra i va manifestar la seva satisfacció per la tasca que l’equip del Centre en l’organització de l’exposició que probablement es convertirà en itinerant.          

L’exposició és una oportunitat excel·lent per conèixer les diferents facetes de la seva obra, tant de l’època més recent com a humorista de El Pais, com de l’època en que firmava amb el pseudònim d’OPS a diferents publicacions com La Codorniz, Hermano Lobo, Triunfo, Cuadernos par el Diálogo, etc.  També s’hi exposen, entre les més de 170 obres, dibuixos, gravats i pintures de gran format. Com va comentar ell mateix, gràcies a aquesta exposició s’ha fet una important tasca de classificació i catalogació d’una obra que estava poc sistematitzada.

Sens dubte una exposició imprescindible, “a ne pas manquer”. Pels horaris, consulteu la informació del Centre d’Art aquí