En Xavier Melero, reconegut advocat, tertulià i columnista de la Vanguardia, ha escxrit un oportú article sobre el turisme de masses que ens envaeix i que ha pervertit el sentit del viatge. Aquí el teniu.
No sé si, entre
eleccions i eleccions, heu vist la pel·lícula Equalizer III (2023).
És l’última de la sèrie en la qual Denzel Washington interpreta un justicier
implacable, capaç de liquidar desenes de malvats en pocs segons i de la manera
més expeditiva. Això no té res de particular, forma part del tracte amb el
cinema el fet que un estigui disposat a suspendre la incredulitat. El problema
és que la pel·lícula es passa de frenada i cau en la ciència-ficció: l’acció
transcorre en un bonic poblet de la costa amalfitana on no hi apareix ni un sol
turista.
Els llocs així ja
no existeixen. El restaurant local sense pretensions on sopen els veïns; el
bar tranquil de la plaça; les festes populars sense més públic que els
habitants del poble; els carrers transitables i no com un ring són pura
fantasia. Igual que en llocs com Barcelona, on la gentrificació –aquell fenomen
que converteix el dret a l’habitatge en una cosa il·lusòria i expulsa la gent
dels seus barris– s’ha convertit en turistificació. Perquè ja no es tracta que
una comunitat pobra sigui substituïda per una altra de més rica, sinó que és
reemplaçada per una no-comunitat de viatgers que passen només un parell de dies
a la ciutat.
No em mal
interpreteu. Jo també soc un turista. He contribuït com qualsevol a convertir
les ciutats més atractives en parcs temàtics tots idèntics, amb les mateixes
botigues i restaurants, els mateixos monuments atapeïts. En immensos resorts amb
braçalet de tot inclòs. En realitat, he trigat massa a
convèncer-me que el turisme no és més que un desastre, un horror, una plaga
insostenible i una estafa immensa: el pitjor, juntament amb l’especulació amb
l’habitatge, del neocapitalisme global que exhaurirà el planeta i a tots
nosaltres, tret que alguna administració que no sembli sortida del xou de Benny
Hill comenci a pensar en algun remei.
En cas contrari,
continuarà consolidant-se aquella imatge sinistra del turista com a
ciutadà de primera categoria, amb tot el país a la seva disposició i els
ciutadans al seu servei, que genera grans beneficis per a uns quants a
costa del perjudici de la majoria.
Encara que la
reflexió no ha de venir exclusivament dels governs. També els ciutadans hem
d’oblidar arguments autocomplaents (viatjar és desconnectar, fer cultura,
conèixer gent diversa i altres mentides del càrtel dels tour operadors) i
preguntar-nos per què fem turisme, quin plaer hi trobem en aquesta evasió i
quin és el preu que estem disposats a pagar com a espècie. En definitiva, si
acceptem generar pobresa i malestar a canvi de la nostra diversió.
Si és que hi ha
alguna cosa de diversió en aquests viatges. Si de debò volíem estar en una cua
interminable a ple sol davant de la piràmide del Louvre per fotografiar un tros
de la Mona Lisa que emergeix d’entre centenars de caps suats o
acostar-nos amb prou feines a la Fontana di Trevi qualsevol matí a les deu, o
acabar d’arrasar Venècia. És que potser algun viatger espera trobar alguna cosa
original i genuïna entre les masses globals que omplen Barcelona? A tot
estirar, podrà prendre un brunch a qualsevol Starbucks abans
que li pispin la cartera davant de la Pedrera.
Al capdavall, ja
diu el Tao Te Ching que es pot visitar el món sense sortir de
casa i que com més lluny vas, menys coneixes. Per això el savi no viatja. Al
viatger més convincent de tots els temps, Phileas Fogg, el protagonista de La
volta al món en vuitanta dies, no li va passar mai pel cap substituir
la infinita varietat de matisos del seu saló al Reform Club de Londres per un
desplaçament a la recerca de res en especial a través de l’ample món. Si acaba
viatjant és per coses serioses: una aposta i l’amor.
Tampoc no fa falta
ser un místic taoista per saber que l’únic que té d’exòtic un hipopòtam és que
no en veiem un cada matí quan agafem l’autobús i que l’objectiu dels viatges de
turisme és que la gent pugui fer-se una selfie als llocs on tothom ha fet les
mateixes coses i s’ha fet la mateixa selfie, donant curs a les més estúpides
tendències narcisistes humanes.
No sé què, però
alguna cosa caldrà fer per conjugar el dret irrenunciable a conèixer el món amb
el benestar del planeta i els seus pobladors. Potser pensar per què va morir el
viatge i va néixer el turisme de baix cost i mínim esforç, o per què avui cal
evitar com la pesta els llocs més bonics de la Terra.
3 comentaris:
Aquest home, té tota la raó!
Si que la té i ja comença a haver-hi consens entre la població que no en viu.
Un altre dia podríem parlar del perquè del paper tan galdós com poc professional liderant la defensa d'Artur Mas que genera teories conspiranoiques a dojo.
6Q
Publica un comentari a l'entrada