Fins quan la pena de telenotícies?

Es probable que gairebé tothom ja se n’hagi oblidat, però fa uns dies, veient les imatges del TN migdia i vespre, vam ser testimonis altre cop de la nefasta aplicació de la denominada “pena de telenotícies” amb què es va castigar -per avançat- a l’alcaldessa del meu poble, Sitges, el secretari de l’Ajuntament, a un parell de regidors més, i algun altre tècnic o responsable d’alguna entitat, presumptament afavorida per subvencions públiques duplicades o no prou justificades. Que la justícia investigui els presumptes casos de corrupció o de desviament de fons públics cap a finalitats privades inconfessables és ben raonable i forma part d’allò que l’administració de justícia ha de perseguir amb severitat.

El que resulta condemnable és que la policia que va intervenir en l’assumpte, el Cos Nacional de Policia, entri en l’Ajuntament com un elefant en una botiga de porcellana, detingui als presumptes implicats, com si fossin delinqüents perillosos -obviant olímpicament el principi de presumpció d’innocència-, i se’ls emporti emmanillats, per evitar que s’escapin (?), o que  agredeixin els policies (?), o que s’autolesionin (?), que són els tres motius pels quals la policia, de manera discrecional, pot optar per portar a terme aquest tipus d’immobilització a les persones arrestades. Sent aquest el criteri d’actuació que ha de seguir la policia de qualsevol país democràtic, quin sentit pot tenir el tracte degradant i humiliant que se’ls va donar a aquells honorables servidors públics -fins que no es demostri el contrari- posant-los les manilles?

A mi personalment em va inspirar un fort sentiment de solidaritat veure’ls sortir de l’Ajuntament escortats per la policia i amb un mocador o drap que els hi cobria les mans per tal d’amagar les manilles que duien posades (fins i tot l’alcaldessa va aparèixer amb una mascareta Ffp2 i ulleres de sol per ocultar-se el rostre quan se la introduïa en el cotxe policial, amb la inevitable grapa de l’agent de torn a sobre del seu crani per ajudar-la (?) a ajupir el cap).

Posar les manilles a qualsevol investigat quan manifestament no és ni útil ni necessari és un abús de poder policial intolerable i un escarni públic que no s’hauria de permetre. Per cert, heu sentit alguna veu autoritzada d’algun àmbit de poder (polític, econòmic, mediàtic) d’aquest país nostre, queixant-se o posant el crit al cel per ultratges com aquest o exigint responsabilitats a qui correspongui per aquesta mala praxis? Jo tampoc.

Sembla com si ningú tingui un interès real per acabar d’una vegada per totes amb la repulsió moral que ens provoca veure algú passant innecessàriament pel tràngol vergonyant de la “pena de telenotícies”. Algú ho pot entendre? Jo tampoc.

La insuportable lleugeresa de la Justícia

 

Resulta inquietant que decisions judicials que semblaven fermes i inamovibles puguin modificar-se al cap del temps per haver variat la composició dels Tribunals. Es el que ha passat, com se sap, amb la recent sentència del Tribunal Suprem nord-americà que ha suprimit el dret universal de totes les nord-americanes a avortar, a l'atorgar als Estats la facultat de regular-lo, i per tant de prohibir-lo en els territoris respectius en funció del seu color polític. Un gir de guió inversemblant en sistemes judicials de països basats en el Dret Romà, però possible en països sotmesos al common law, com els EUA, on no hi ha una llei específica que reguli el dret a l’avortament i on és viable reinterpretar les esmenes de la Constitució a conveniència de l’orientació ideològica dels membres del Tribunal Suprem, per retallar drets fonamentals. En el dret continental europeu regeix per sort el principi de la “cosa jutjada” (res iudicata) pel qual no admissible tornar a jutjar qüestions que ja han estat jutjades prèviament (bé o malament) per un altre tribunal competent. Es tracta d’un principi essencial de la seguretat jurídica, un pilar fonamental de la justícia, però que als EUA, òbviament, no opera igual.

Es diferent el cas de la Sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem espanyol que ha modificat la seva decisió inicial de no entrar a resoldre sobre la legalitat dels indults als presos polítics catalans, atès que no va admetre a tràmit els recursos de PP, Ciutadans i Vox, que pretenien l’anul·lació dels mateixos. Entre la primera decisió de no admetre els recursos, i la segona de sí admetre’ls i entrar en el fons de l’assumpte -estimant per tant els recursos de reposició presentats contra la primera decisió de no admetre’ls-, es va alterar la composició del mateix Tribunal. El que va marxa pensava d'una manera (no admetre’ls), i el que va entrar de nou, en pensava d'una altra (admetre’ls). No era pròpiament un cas de “cosa jutjada” perquè la primera decisió no era ferma i per tant podia ser reversible. El cert és que el propi Tribunal es va esmenar a sí mateix, en un galdós exercici del “donde dije digo Diego”. Sembla tot plegat rocambolesc i alhora pueril, però no és. És perfectament legítim el canvi de criteri de la Sala, pel canvi de magistrats produït, però, al mateix temps, és perfectament decebedor per molta gent que encara pot confiar en la seriositat d’aquesta creació humana, que es la justícia, i que constata que, malauradament s’assembla massa a un joc de loteria.

El que resulta inquietant, en veritat, es la insuportable lleugeresa de la justícia.

Retrat de Carlos Lesmes Serrano

Carlos Lesmes Serrano té l’aparença d’un noble pintat per El Greco, per la seva figura prima i esvelta, les seves faccions perfilades, la seva mirada neutra, el seu posat solemne, la seva indumentària negre, el seu pentinat estarrufat i la seva barbeta barroca. Però viu al segle XXI i es algú molt important: el president del Tribunal Suprem i del CGPJ. Es a dir, un pilar de l’Estat, sòlid i incommovible, talment com el seu rostre, que imposa temor reverencial, perquè deu estar confegit del mateix material petri amb que està fabricat aquell element arquitectònic.

Entre les seves funcions està, cada any i des de fa tres, vestir-se per a l’ocasió, i pronunciar un discurs per renyar els polítics en general, perquè no l’han fet fora de la seva feina temporal que ocupa per posar un altre membre de la Magistratura en el seu lloc, quan el més probable es que estigui encantat de que no ho hagin fet (o no ho puguin fer), per seguir gaudint de poder, honors, visibilitat, influència i emoluments.

Hom pensa que, si de veritat creu en el que diu, ja hauria dimitit del seu càrrec per provocar l’atzucac necessari per resoldre una situació constitucional i socialment anòmala. Però també és possible que Carlos Lesmes no pugui fer el que voldria fer, perquè se senti part, per activa o per passiva, d’un tauler complex i abstrús del que ell es una peça rellevant.

Mentre tant, emparat en l’angle cec de les lleis, pot seguir fent admonicions a Tiris i Troians, al poder executiu, al poder legislatiu, o a qui li vingui de gust -amb egrègies excepcions- i  segons li dicti el seu libèrrim biaix conservador, amb la tranquil·litat de saber que si per a uns es una nosa, per a uns altres es una benedicció, i qui dia passa any empeny.

Coetani de El Greco era el personatge del Lazarillo de Tormes, una obra mestra de la literatura espanyola, que explicava el trist avenir d’uns pobres buscavides que miraven de sobreviure amb el seu enginy amoral, i que mai van ser pintats per El Greco. El genial autor anònim del Lazarillo no es va veure amb cor de traslladar aquella atmosfera nihilista al centre de la rica cort castellana on devien pul·lular els antecedents històrics de personatges similars als que avui podria representar Carlos Lesmes Serrano. 

El "Cambalache" de Javier Melero.

Podrà agradar o no el tarannà desaferrat i escèptic de l’advocat Javier Melero però no es podrà mai negar la seva condició de professional brillant i eficaç. I ara li hauré de reconèixer, a més, la seva faceta de bon escriptor, després d’haver llegit Cambalache, un relat autobiogràfic, amb dosis d’auto-ficció, en el que explica la seva trajectòria professional des dels seus inicis, descriu amb ironia subtil els personatges amb els que ha tractat i fa repàs dels seus casos més importants; tot això en 350 pàgines que també son una crònica agredolça de la Catalunya que ha assistit a l’auge i declivi de Jordi Pujol.

Melero manlleva el títol del famós tango amb lletra de Enrique Santos Discépolo, del qual fa la citació dels seus dos primers versos en el preàmbul del llibre, com una autèntica declaració de principis: “El mundo fue y será una porquería, ya lo sé./En el quinientos seis y en el dos mil también…”.

Es pot entendre la seva visió desencantada i alhora lúcida de la vida si es coneixen els seus orígens: fill d’una família humil (el seu pare era un “obrero socialista hasta el fin”), va entrar a treballar en una filial de Banca Catalana amb la categoria de “botones” mentre estudiava, va ser uns anys  funcionari de presons (a la Model i Lleida-II) acabada la carrera, com a tècnic dels serveis de reinserció del Departament de Justícia, fins que va tenir l’oportunitat de saltar al despatx d’un penalista on va començar a exercir amb clients de pagament però també portant casos d’ofici (un d’ells, el d’un pare, subsaharià, que va mata els seus dos fills llençant-los pel balcó). D’aquell primer despatx, va passar a integrar-se al despatx de Pau Molins i Jesús Silva, després al bufet Cuatrecases, per finalment formar el seu propi despatx, juntament amb la seva companya Judit Gené.

Des de que va ser triat, per mèrits estrictament professionals, com a advocat de causes i persones vinculades amb Convergència, feina, òbviament, mai li ha faltat. Des d’Artur Mas, al cas 9-N, al tresorer Osàcar, al cas Palau, a Oriol Pujol, al cas ITV, a Jordi Pujol Jr., en diferents casos de corrupció, a Joaquim Forn, en el cas del “procés”. Melero no es vanagloria tant d’aquests assumptes de clients amb poder polític o econòmic (com Javier de la Rosa en el cas Grand Tibidabo) com d’altres en que la seva habilitat ha pogut lliurar gent “normal” de les urpes impietoses d’un sistema judicial fred i abusiu: com el cas del bomber “Delta Cero” en l’incendi de Horta, que va ser absolt desprès d’un linxament delirant, o el cas Raval, d’uns pares que suposadament prostituïen el seu fill, un muntatge que es va revelar fals de cap a peus.

A Cambalache no hi falta de res: hi ha reflexió política, crítica social, anàlisi jurídic, alhora que descripcions sorprenents de les seves aventures amoroses amb advocades i jutgesses, recordatoris emotius a amics ja traspassats, i referències delicades als seus pares, i a la seva parella actual, en una sàvia combinació de passatges de lirisme intens:

“Era ya muy tarde cuando llegué a casa y me tendí en la cama junto a Ana. (...) Llevaba años junto a mí y ya no podia imaginar la vida sin ella. Así acaba la gente como yo, sabiendo que valia la pena ir tan lejos para encontrar la piel definitiva para la vieja ceremonia. Todas las mujeres que había conocido a lo largo de mi vida eran mejores que yo. Más hermosas, más inteligentes y más buenas. Y era el amor presente el que iluminaba el pasado y lo dotaba de esa aura de centelleante plenitud, de agradecimiento, de lenitivo para la absurda banalidad de la vida”.

 I de fina mordacitat, com quan visita la casa del patriarca Pujol, al c/ General Mitre, per mantenir una reunió professional amb la família en ple:

“Los sofás se hundian al menor contacto con el cuerpo, de manera que, al engullirte, acababas como en unos de esos coches deportivos que tanto le gustaban a Jordi, el hijo mayor”.

Un llibre entretingudíssim que recomano vivament.

Epidemiologcràcia

De sempre hi ha hagut l’aristocràcia, la plutocràcia, i la democràcia, últimament, la tecnocràcia i la meritocràcia, i potser ara ha arribat l’hora de la epidemiolegcràcia, és a dir, el govern dels epidemiòlegs, especialistes mèdics que, qui els hi havia de dir, s’han vist empesos per aquesta maleïda pandèmia al primer pla de l’actualitat, i als quals ja els hi reconeixem un rol d’autèntics guies i gurus de la nostra societat.

Resulta que ara, per indicació d’alguns experts, el govern ha considerat pertinent posposar les eleccions que havia convocat, per la inhabilitació del expresident Torra, per raons de força major i atesa la prioritat de la salvaguarda del dret a la salut, que es considera -en termes absoluts- superior a qualsevol altra. Fins el 30 de maig de 2021, per bé que, establert el precedent, ningú asseguri que es puguin tornar a desconvocar “ad calendas grecas”, tornant a utilitzar principis jurídics indeterminats com la “força major” o el “dret a la salut”.

Amb el desgavell present, que cada lector/a podrà modular com vulgui i responsabilitzar a qui li plagui, ja no ve d’aquí prolongar una mica més aquest estat de coses inestable, provisional, fatigós, i fins i tot risible, si no fos prou simptomàtic de l’època que ens ha tocat viure.

Jo trobo comprensible que el govern hagi fet cas a alguns epidemiòlegs per suspendre les eleccions, el dret bàsic de les democràcies liberals, però, en coherència, no comprenc que no els hi hagin fet cas quan advocaven per restriccions més dures per evitar les interaccions socials durant les passades festes, les celebracions de les quals no eren cap dret fonamental. Com tampoc entenc com ha estat incapaç d’implementar, amb temps suficient, les mesures organitzatives i protocols que garantissin tant la seguretat sanitària com el dret de vot. Es fa molt èmfasi en què els positius i malalts de COVID-19 no podran votar, però ¿qui s’havia recordat abans del dret de vot no exercit de tots els altres malalts de totes les altres malalties que no han pogut votar en totes les eleccions anteriors? 

Atesa, doncs, la preponderància i creixent pes polític dels epidemiòlegs, amb ànim polèmic, caldria plantejar-se bandejar el govern actual i substituir-lo interinament, fins que no s’assoleixi la immunitat de ramat, per metges i epidemiòlegs, que poguessin decidir lliurament sense les interferències dels polítics de mirada curta i partidista, sobre l’adequat tractament de la pandèmia i d’altres qüestions socials.

Proposo uns quants noms:

Dr. Oriol Mitjà -Conseller d’Educació (per decidir l’obertura i tancament d’escoles)

Dr. Jaume Padrós - Conseller d’Economia (per demanar fons extres a Madrid)

Dra. Magda Campins - Consellera d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència (per organitzar les properes eleccions)

Dr. Bonaventura Clotet - Conseller de Cultura (pels seus vincles familiars amb la cultura)

Dr. Josep M. Argimon - Conseller de Salut (per ja ser-ho de facto) 

Dr. Benito Almirante - Conseller de Territori i Sostenibilitat (per la seva bonhomia castellana).

I tots presidits pel Dr. Antoni Trilla, per la seva paciència infinita en respondre amb gran didactisme una i una altra vegada les mateixes preguntes durant gairebé un any (i el que vindrà).

Olga Tubau, a l’Olimp

L’èxit de l’absolució del major Trapero, en una sentència que ja es ferma, ha elevat a la seva advocada, Olga Tubau, al restringit Olimp dels advocats cèlebres. I no és per menys, perquè poca gent s’esperava aquest resultat final, ja que un ampli corrent d’opinió pronosticava una condemna segura -si més no per desobediència-, mogut sens dubte per un determinat biaix ideològic. Sí, malgrat tot, la justícia és imprevisible, i les profecies acostumen a errar, almenys en un 50%.

Però, ¿fins a quin punt és mèrit de l’advocada Olga Tubau l’absolució del seu client? Ja sabem que comptar amb un o una primera espasa no et garanteix necessàriament guanyar el judici. Les condemnes a Joaquim Forn i a Quim Torra, defensats per Xavier Melero i Gonzalo Boye, lletrats brillantíssims, són l’exemple clar que quan ho tens tot en contra, per una cosa o una altra, cap Tribunal et donarà la raó per molt bo que siguis.

En el cas de Melero, la seva estratègia tècnica, la seva ironia punyent, i la seva contrastada experiència forense no van servir perquè el Tribunal Suprem apreciés una mera desobediència en els actes del seu client. Era obvi que el càstig havia de ser superior, com avís espanyolista per a ingenus navegants independentistes.  

Encara més cru ho tenia Boye, atès que el seu client va actuar amb la voluntat de ser incriminat, i, per postres, es va auto-inculpar en el mateix judici, reconeixent amb innegable orgull el fet de la desobediència comesa. Amb clients així, ni amb un miracle es podia guanyar.

Són els casos incerts i ambigus, aquells en els que la intervenció dels advocats pot ser decisiva per inclinar la balança al seu favor.

No dubto que Olga Tubau, amb la seva bona feina, ho va ser per poder convèncer a un magistrat titllat de “conservador” (Francisco Vieira) a sumar-se a la tesi absolutòria d’un altra magistrat titllat de “progressista” (Ramón Sáez) i rebutjar la tesis condemnatòria d’una tercera magistrada titllada també de “conservadora” (Concepción Espejel).

Però no hauríem d’oblidar que ningú pot pujar sol a cap Olimp. Si Olga Tubau ha pogut pujar-hi, ha estat per l’inestimable col·laboració, en el seu cas, de dos homes justos. 

 

Trobada en estat d'alarma

¿És legal trobar-se accidentalment a un familiar pel carrer i fer un volt plegats durant la vigència de l’estat d’alarma?

Aquesta setmana vaig haver d’anar a Barcelona perquè tenia hora amb el Notari per signar un testament ordinari i un testament vital d’una clienta de 80 anys, que tenia necessitat de deixar les coses el més ordenades possible, “ad cautelam”, amb coronavirus o sense.

I així ho vam fer, la clienta i jo amb mascareta i guants i el Notari, amb mascareta d’alta qualitat i protector facial amb visera transparent, no sé si per remarcar el seu estatus o la seva por.

En acabat, la clienta contenta i feliç i jo també pel servei prestat en circumstàncies tan estranyes i anòmales.

La qüestió és que després d’acomiadar-la i assegurar-li un import molt ajustat de la factura del Notari, em vaig trobar a la sortida del seu despatx, ¡oh sorpresa!, a la meva filla que en aquell precís moment, casualment (o no), baixava a comprar el pa.

Ella viu en un pis compartit amb amigues al carrer Bonavista i el despatx del Notari està als Jardinets de Gràcia, així és que d’alguna manera la proximitat d’ambdós llocs, per una banda, i el principi de sincronicitat, que ara sé que existeix, va permetre que una trobada imprevista però molt desitjada per tots dos, pogués esdevenir-se. Vam donar dues voltes a la mançana departint cordialment a un metre i mig de distància.

Va ser una autèntica sort gaudir d’aquella curta estoneta, perquè, examinant les restriccions establertes en el Decret 463/2020, de 14 de març, de declaració de l’estat d’alarma, resulta que aquest tipus de trobades familiars no estan permeses legalment encara, el que significa que si l’haguéssim planificat hauríem estat objecte de sanció governativa.

Potser pensareu que aquell encontre no va ser del tot accidental, però també em reafirmo que fer-se el trobadís tampoc està prohibit ni tan sols en temps d’estat d’alarma.

Lectura i estat d'alarma

És legal sortir de casa per anar al pàrking per agafar un llibre del cotxe a la llum del decret-llei de declaració de l’estat d’ alarma?

Una vegada llegit l’excel·lent llibre de memòries d’Stefan Zweig, “El Mundo de Ayer”, que casualment (o no) em vaig decidir a llegir, per fi, a l’inici del confinament, en l’edició de Janés Editor de 1958, vaig pensar que el següent llibre que em vindria de gust  encetar seria una novel·la de la Siri Hustvetd, “Records del Futur”, que per alguna estranya raó (o no) no tinc a casa, sinó que es va quedar oblidada al cotxe des del dia que la vaig comprar.

Disposat a sortir amb mascareta i guants de làtex per anar al pàrquing que tinc davant mateix de casa, just creuat el carrer -de 3 metres d’amplada-, un dubte sobtat m’ha vingut al cap: ¿tinc llibertat ambulatòria per fer-ho? ¿estaria incomplint, eventualment, les restriccions de mobilitat establertes en el Decret-Llei 8/2020, de 17 de març, sobre declaració de l’estat d’alarma? ¿necessitaria complimentar el certificat autoresponsable recomanat per la Generalitat?

Òbviament, l’objectiu d’aquest neguit és no solament evitar l’escarni públic dels veïns que em poguessin espiar, sinó, sobretot, no ser objecte d’una sanció que, tot i preveient que fos tipificada com a lleu, tindria una quantia mínima de 600 € (una xifra que ara per ara prefereixo estalviar per proveir-me de paper higiènic pels propers mesos).

Està clar que la meva sortida no és ni per anar a comprar menjar, ni per anar al despatx a treballar (cosa que sí puc fer, com a professional), ni per anar a cal metge, ni per passejar un gos que no tinc, ni per auxiliar a cap persona gran i/o desvalguda, ni per anar al caixer a treure diners. A les caselles del certificat autoresponsable tampoc veig on encabir el motiu de la sortida, ni fent una benèvola interpretació extensiva dels supòsits contemplats.

La casella de “causa de força major o situació de necessitat” podria ser una opció, però com que hi ha un espai que t’obliga a especificar-la (“especifiqueu-la”, posa), el meu olfacte jurídic em diu que al·legar un estat de necessitat cultural o l’impuls irrefrenable de conèixer l’obra literària de Siri Hustvedt no seria prou convincent pels agents de l’ordre de Sitges que em poguessin interceptar.   

Una solució plausible seria treure el cotxe del pàrquing amb l’excusa de fer benzina per desplaçar-me a treballar al despatx de Barcelona, i un cop omplert el dipòsit, tornar al pàrquing, i aleshores sí, pujar a casa amb el llibre sota el braç, sense cap temor. Però he descartat també aquesta ocurrència, perquè la Guàrdia Urbana em podria atribuir haver comès un frau de llei, o fins i tot un abús de dret, i la veritat és que no els hi faltaria raó.

Potser el que acabaré fent serà quelcom semblant al que feia quan era petit i jugava al joc del mocador: sortir dissimuladament a la porta del carrer, mirar a dreta i esquerra per si veig algú, i quan no hi hagi ningú a la vista, arrencar a córrer per creuar el carrer, entrar al pàrquing, obrir el cotxe, agafar el llibre, i amb la mateixa precaució, tornar a casa d’una revolada.

Sincerament, no sé si això serà legal o no, però és el que faré.

Sitges, 25 de març de 2020

Pancartes i llibertat d'expressió

L’episodi de la pancarta penjada el passat divendres al balcó del Palau de la Generalitat per quatre conegudes personalitats independentistes, com si la pengessin al balcó de casa seva, és una demostració fefaent de l’excepcionalitat que està vivint el país. Una més, es podria dir, i sens dubte de les més banals.Ara bé, ¿per què s’invocava “Llibertat d’Opinió i d’Expressió”? Es obvi que es tracta d’una llibertat i d’un dret fonamental, consubstancial a les democràcies liberals consolidades, i absolutament reconegut, defensat i protegit per tots els ordenaments jurídics del nostre entorn (fins i tot la Constitució del 78, art. 20). I també és obvi que es tracta de la rèplica asèptica i prudent a l’acatament pel President Torra de l’ordre judicial del TSJC per retirar la pancarta demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Com un compliment a contracor d’allò que imposa la justícia però deixant constància que no s’hi està d’acord en el fons.

Pancarta per pancarta, en el benentès que el lema “Llibertat d’Opinió i Expressió”, no podrà ser blasmat com a partidista per cap Tribunal (català o espanyol). Més enllà de la sorprenent posada en escena, això em sembla legítim.    

Al marge de la legitimitat de la protesta, i des del punt de vist jurídic, ¿és adequada la menció a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 per sustentar el dret de la Generalitat per no despenjar la pancarta a favor dels presos polítics fins i tot en períodes pre-electorals?

Al meu entendre, no ho és, perquè els subjectes del dret a la llibertat d'opinió i d'expressió reconegut a l’esmentada Declaració ho són les persones individualment considerades, però no les institucions democràtiques, que, com a tals, estan regides certament per la regla de les majories polítiques però que s’han de sotmetre legalment, en determinades circumstàncies, el principi de neutralitat. El propi article 19, citat a la pancarta, però no de forma complerta, diu “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió”.

Potser pot semblar massa òbvia aquesta distinció, i tanmateix sobrera, però, ad cautelam, mai està de més recordar la necessitat del rigor.

L'advocat de "LA MANADA"

Es diu Agustín Martínez Becerra, és sevillà, i ha pronunciat una de les frases més tramposes i inquietants que he sentit a dir darrerament, relacionada amb la justícia, fins i tot més que algunes de les pronunciades pel fiscal Zaragoza o per l’advocat Gonzalo Boye, salvant les distàncies. Diu així: “El Tribunal Supremo ha dictado la sentencia que toda la sociedad quería, que se haya hecho justicia es otra cosa”.

Martínez Becerra fa pinta de ser bon penalista i a més se li ha d’agrair que, complint una funció social inexcusable de l’Estat de Dret, s’avingui a defensar persones a qui molts companys i companyes no ho farien, i que sigui impermeable a la incomprensió de molta gent que, equivocadament, associa la catadura moral del presumpte delinqüent amb el professional que assumeix defensar-lo davant d’un Tribunal. 

Però Martínez Becerra no pot evitar ser al mateix temps un gran fatxenda, com ho demostra el subtext de la seva frase: “no m’han deixat acreditar la innocència dels meus clients perquè el poble ignorant i venjatiu ha influït en el Tribunal Suprem; la causa justa que jo pretenia defensar ha hagut de claudicar davant de forces superiors, he perdut però no ha sigut culpa meva”. Per això es tramposa l’afirmació.

I és inquietant perquè contraposa cínicament el concepte de justícia -la senyora amb els ulls embenats amb una espasa alçada i la balança a l’altra mà- amb el sentir majoritari de la societat, en aquest cas, identificat amb el populisme i les modes. Per bé que el conflicte filosòfic plantejat sempre serà polèmic en funció del que cadascú consideri què és just (ho veurem quan es dicti la sentència del “Procés”), en boca de l’advocat de “La Manada” sona a broma de mal gust.

Martínez Becerra es mereixeria defensar algun dia algun innocent per reconèixer de veritat el perfil difús de la justícia.

Els advocats polítics

El món de la política sembla que es prou potent perquè els bons professionals del món del dret s’hi sentin atrets, abandonin temporalment la seva lucrativa feina i experimentin el vertigen de la res publica.

S’hi han sentit seduïts per l’eròtica del poder jutges, fiscals, advocats, i fins i tot procuradors, que curtits en mil batalles judicials i avesats en la brega dialèctica forense, han trobat en la contesa política un nou terreny de joc on desenvolupar les seves habilitats.

Recentment, a Catalunya, han donat aquest pas els advocats Jaume Asens, Jaume Alonso-Cuevillas, i gairebé, Gonzalo Boye, un dels millors lletrats europeus, que havia de ser el substitut de Carles Puigdemont a les eleccions europees, i per tant número ú de la llista, sino hagués triomfat el seu recurs contra la Junta Electoral Central que impedia al propi Carles Puigdemont presentar-s’hi. A l’haver guanyat el recurs -com no podia ser d’una altra manera-, s’ha perdut la possibilitat de gaudir de les soflames de l’eurodiputat Boye per bé que podrá continuar sent el flagell de l’Estat espanyol en tots els fronts en el que el combati judicialment.

Perquè, la pregunta que cal fer-se: ¿és útil i profitosa la presència d’advocats de renom en la lluita partidista? I, en concret, ¿han aportat quelcom novedós al debat electoral els advocats Jaume Asens, núm. 1 dels “comuns” per Barcelona, i Jaume Alonso-Cuevillas, núm.1de JXCat per Girona? ¿L’aportaran al debat parlamentari? Fins ara, amb tot el respecte que es mereixen, han fet un paper bastant galdós.

Es obvi que tots dos, des de les seves respectives ideologies, ja feien política fent d’advocats de les causes que defensen. ¿La defensaran millor fent de polítics? Jo no ho crec. Penso que la subtilesa del seu discurs jurídic serà atropellat sense pietat pel soroll i grolleria de la política hispànica.

Tant de bo m’equivoqui.

La difícil tasca dels advocats del judici del “procés”

Qui tingui el temps i la paciència per veure les sessions del judici del “procés”, podrá convenir que la tasca que están exercint els advocats penalistes de tots els acusats és d’allò més difícil i encomiable. No solament acrediten una formació jurídica sòlida i una llarga experiència forense (excepte potser Francesc Homs que no se sap molt bé que hi pinta per allà), sino que tenen la gran responsabilitat d’haver de convèncer al Tribunal de que els seus patrocinats són innocents dels càrrecs dels que se’ls acusa. Com sóc dels que pensa que la sentència no està escrita encara, sinó que es va perfilant a mesura que passen les jornades de judici (com també crec que ho pensen ells mateixos), el repte assumit és enorme.

Però mentre no s’arribi al moment de les conclusions finals, en el que els advocats faran l’informe valorant la prova practicada i demanant -suposem- la lliure absolució dels acusats, els intensos i continuats interrogatoris a tants i tants testimonis de tota mena i condició palesen l’esforç intel·lectual que desenvolupen, de concentració, atenció, agilitat mental, i habilitat dialèctica. No és fàcil ser brillant, i/o efectiu, durant tants dies, i més si tenim en compte que tens una espècie de “professor” implacable damunt teu amb qui no pots debatre i a qui es millor que li caiguis bé. I que, a més, té un radar afinadíssim per detectar preguntes repetitives, tendencioses, irrellevants, absurdes, retorçades, insubstancials, innecessàries, capcioses, valoratives, emprenyades, coactives, compostes, confoses, inútils, i, en definitiva, impertinents.

Tots els jutges, en la seva funció de “director” dels judicis, de qualsevol ordre jurisdiccional, sovint interrompen i recondueixen als advocats quan, en el exercici del seu dret de defensa, les seves preguntes incórren en aquelles categories.  

Particularment, trobo més intel·ligent rebaixar el to d’agressivitat dialèctica i no incórrer en la formulació de preguntes que es puguin titllar d’impertinents, que no pas entossudir-se una i una altra vegada en fer-les esperant que al radar del jutge Marchena se li hagin acabat les piles. Pot ser molt testosterònic, però al meu entendre gens pràctic.

Les advocades Olga Arderiu ni Marina Roig no segueixen aquesta línia, ni tampoc Xavier Melero. No sé si als seus representats els hi anirà millor que els altres, però si jo fos jutge encara estaria més inclinat a donar-los la raó.

Serà imparcial el Tribunal Suprem?

Un cop comenci el macro-judici contra l’independentisme català, arrancarà el compte enrere per saber com acabarà aquest malson pels polítics empresonats pels fets d’octubre de 2017. És a dir, si més enllà del presumpte delicte de desobediència - amb el Codi Penal a la mà - el Tribunal Suprem encabirà o no, dintre del tipus penal de la rebel·lió, sedició i malversació, les actuacions personals dutes a terme pels acusats en aquelles setmanes de màxima turbulència en les que semblava que tot era possible. 

Personalment, i contra el que algú pugui creure, soc dels que pensa que la sentència no està ja escrita, ni predeterminada, i per tant, em resulta impossible predir si serà dura o tova, justa o injusta, condemnatòria o absolutòria. Des d’un punt de vista merament tècnic, fins que el Tribunal no escolti en sala les declaracions d’acusats, testimonis i pèrits, i examini la descomunal prova documental existent, no es podrà formar el criteri jurídic per dictar sentència. És així com funcionen les coses i com també hauríem de funcionar en aquest judici.

És més, considero que tots els advocats defensors, en el seu fur intern, deuen alimentar la  fantasia que les seves tesis seran acollides pel Tribunal Suprem i que guanyaran. Si més no, en algun grau i d’alguna manera. Tots ells pensen que “hi ha partit”, que el relat interessat de la Fiscalia es podrà desmuntar, que la instrucció abusiva del jutge instructor es podrà torpedinar,  i que la veritat finalment podrà resplendir per a major glòria de la justícia.

He llegit una declaració recent de l’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, opinant que el Tribunal Suprem és un dels més prestigiosos d’Europa i que menys pronunciaments contraris ha rebut del TEDH. Jo no tinc tanta informació com l’advocat Melero, però em crec el que diu. Sobretot quan m’he assabentat que el Tribunal Suprem ha rebutjat la compareixença com a testimoni de Pilar Rahola, argumentant que “són prescindibles les valoracions de la testimoni proposada”.

Em sembla no solament una decisió encertada sinó també una petita mostra del seny del Tribunal Suprem que tant de bo confirmi dictant la millor sentència per la convivència del país.

Les regles del joc i l’impost de les hipoteques

El company Gonzalo Boye, fuet infatigable del franquista i antidemocràtic (sic) Estat Espanyol, es deu rellepar i consumir de plaer aquests dies constatant com les seves invectives contra la tendenciositat i mala qualitat de la justícia espanyola es fan realitat una i altra vegada.

El desori de l’assumpte de les hipoteques, en efecte, ha estat inaudit, no tant pel resultat final (que el poder executiu hagi hagut de modificar la llei pel clam popular), sinó per la forma lamentable en que el Tribunal Suprem ha gestionat (?) la crisi. Els Tribunals, certament, poden canviar de criteri però el que no poden fer és reproduir les contradiccions dels passa-volants  i les incongruències del “donde dije digo, digo Diego” (molt habitual en l’àmbit de la justícia, per cert).

Però de fet ha passat. S’han creat falses expectatives, i de nou la mà invisible (o no) dels poders financers ha fet decantar la balança al seu favor: la forçada modificació de l’impost d’AJD no serà amb efectes retroactius. Potser sempre ha funcionat així, però intuir tan clarament la connivència d’aquells poders amb el poder judicial (i l’executiu) haurà ajudat a despertar la consciència d’alguns, i de ratificar els prejudicis dels altres.

Les regles del joc són així, ha dit el President del Tribunal Suprem: els Parlaments legislen i els jutges, persones humanes, apliquen les lleis i les interpreten tant bé como poden i saben. I les postures de tots els magistrats són legítimes, va afegir.

En veritat, no li falta raó per bé que l’alta magistratura sempre s’hagi caracteritzat pel seu biaix conservador com a garant de l’statu quo vigent (i com més ranci, millor). La decisió final del Tribunal Suprem, doncs, no ens hauria de sorprendre gens.

I, sent sincers, qui més qui menys sabia que la retroactivitat no es duria a la pràctica (el que està pagat ja està pagat) i que la Banca (on tots tenim dipòsits i estalvis) no perdria, o no perdria gaire. Són les regles del joc, sens dubte.

Unes regles que fins i tot algú de bona fe (o no) podrà creure que són les menys dolentes de totes les conegudes que hi ha avui dia en el nostre món real.

                                                       Foto: J.M.Cortina

Gonzalo Boye, el millor advocat del món?

En un post de fa algunes setmanes, vaig qualificar “d’extravagant” l’advocat Gonzalo Boye, per la seva peculiar imatge i forma d’expressar-se, entre misteriosa i arrogant. Però a hores d’ara he de mostrar la meva creixent admiració professional, perquè assumpte que toca, assumpte que guanya.

Aquest advocat nascut a Xile, i que va estudiar la carrera a la presó amb la UNED mentre complia una condemna de sis anys per col·laboració amb banda terrorista, s’ha convertit en un autèntic malson per la Brigada Aranzadi, que veu com la seva màxima eficiència dintre de la jurisdicció espanyola es desintegra totalment quan surt de les fronteres i s’ha d’enfrontar a Boye.

El seu èxit més clamorós és la seva intervenció en el judici en el qual el Tribunal de Schleswig-Holstein va rebutjar entregar Puigdemont a Espanya pel suposat delicte de rebel·lió, però també cal atribuir-li el seu mèrit en el rebuig dels Tribunals belgues a executar l’euro-ordre demanada pel Tribunal Suprem contra els  ex-consellers Comín, Serret i Puig. Fa pocs dies, ha aconseguit també tombar l’ordre d’extradició que amenaçava al fi raper Valtonyc -feliçment fugat a Bèlgica- de passar tres anys de la seva vida en un presó espanyola.

Tampoc cal oblidar que ha estat Boye -bon coneixedor del tarannà belga- l’autor d’una demanda civil formulada en nom de Puigdemont contra el Jutge Llarena, acusant-lo de parcialitat en la instrucció del procés, i que ha estat admesa a tràmit, inversemblantment, per un Tribunal belga. De la crisi política sorgida entre PP i PSOE sobre si l’Estat Espanyol havia de defensar Llarena o no (i pagar-li els advocats), encara se’n deu estar rient ara.

Avorrit per les explicacions tecnicistes d’altres companys seus, només paro atenció quan surt ell en els mitjans de comunicació per escoltar com serà la fuetada que li clavarà a la corrupta justícia espanyola o al franquista Estat Espanyol.

Recomano a tothom, doncs, que si té algun problema amb la justícia contracti a l’advocat Boye. A Bèlgica, és clar.

Però, ¿què vol dir “torticero”?

Com era d’esperar, el Tribunal Suprem ha confirmat el processament de Puigdemont i de la resta d’investigats en la causa sobre el procés de Catalunya, avalant la instrucció feta pel jutge Llarena. Això vol dir que tots ells seran jutjats no solament pels delictes de desobediència i malversació, sinó també pel de rebel·lió, pel qual es demanen unes penes estratosfèriques de fins a 30 anys de presó.

El Tribunal Suprem considera que la tipificació dels fets per tots coneguts com a rebel·lió és suficientment raonable com per no descartar-la d’entrada, atès que, si bé no es va emprar violència explícita (com al juliol del 36 o al febrer del 81), a parer seu, no es descabellat apreciar que va existir un alçament amb una utilització “torticera” del poder per a aconseguir la independència de Catalunya al marge de la llei i negant l’autoritat de l’Estat. Atenció: utilització “torticera” del poder.

Reconec que sempre m’ha admirat la presència constant d’aquest adjectiu en tota mena de resolucions judicials, perquè em fa l’efecte que poquíssima gent comprèn el seu significat i perquè no conec ningú del meu entorn proper -professional o no- que el faci servir ni tan sols de forma excepcional. Confesso que sí l’he escoltat dita per companys de Madrid amb qui he hagut de tractar, deixant-me sempre el dubte de si a la capital és habitual el seu ús, o si només era una qüestió de fatxenderia. Suposo que d’aquí em deu venir la fascinació per aquesta paraula tan castellana, que, curiosament, no té el seu equivalent literal en català.

Torticero/a, que ve del llatí “tortus” (torçat) vol dir allò que no és conforme a dret o a la justícia, és a dir, injust. També poden ser sinònims de torticero/a, en català o castellà, adjectius com malintencionat/da, retorçat/da, manipulador/a, enganyós/a, pervers/a, etc. El que em sembla lamentable, però, és com el poder judicial, en general, s’obsedeix a utilitzar reiteradament expressions tan arcaiques com aquesta, pròpies de l’Edat Mitjana, per explicar-nos realitats del segle XXI, ja no sé si per inèrcia elitista o per evitar que la gent normal pugui entendre les seves resolucions.

Moltes vegades l’ús de tecnicismes és necessari per ser rigorós i precís en els conceptes, però no és aquest el cas. Rere d’un determinat llenguatge hi ha una determinada ideologia, i ara que hi caic, crec que en el fons no són de fiar aquells que fan servir la paraula “torticero/a”... Temps al temps.

La justícia a la catedral de la Valletta. Malta

Foto: J.M.Cortina

Advocats mediàtics

Indiscutiblement, el signe dels temps que ens toca viure el defineixen els experts que més apareixen en cada moment en els mitjans de comunicació. Fins fa molt poc, les estrelles mediàtiques eren els experts economistes que ens explicaven perquè no s’havia pogut predir l’abast de la crisi econòmica descomunal que va assolar el país, què s’havia fet malament, i què s’havia de fer per no repetir-la en el futur. Era el període de glòria del pessimista Niño-Becerra, del simpàtic Gay de Liébana, del saberut Sala-Martín, del trempat Leopoldo Abadía, i del mortificant Bernardos Tret d’aquest últim, tots els altres han desaparegut.

Fins fa encara menys, va ser el torn dels politòlegs i experts en Dret Polític i/o Constitucional, qui els va pertocar il·lustrar-nos sobre la legalitat, il·legalitat, i legitimitat de lleis i reglaments que sortien del Parlament i govern català, i sobre la constitucionalitat o no del dret a decidir i els instruments polítics per exercir-lo. Aleshores, sortien a la palestra eximis professors com el convincent Pérez-Royo, el ponderat Xavier Arbós, el desconcertant Joan Queralt, l’enèrgica Mercé Barceló, i el circumspecte Ferran Requejo, entre d’altres. Tots ells semblen arraconats ja per l’acceleració dels esdeveniments.

I com tot és susceptible d’empitjorar, ara, malauradament, és l’hora dels advocats penalistes, que són els encarregats d’explicar-nos, amb el seu estrany argot, per què hi ha polítics a la presó, per què no haurien de ser-hi, què els hi pot passar, i què no els hauria de passar, tot això, adobat amb crítiques unànimes als abusos judicials i a l’autoritarisme insofrible de l’Estat, i al·lusions puntuals a les legislacions processals alemanya, belga, suïssa, i britànica, sense descartar-ne d’altres països en el futur. El protagonisme és, doncs, pel transcendent Van der Eynde, per l’emprenyat Jordi Pina, pel pragmàtic Xavier Melero, per l’extravagant Gonzalo Boye, i per  l’ensopit Alonso-Cuevillas, el més encantat de tots per la seva inesperada ubiqüitat.  

Però miri com es miri, que ens siguin familiars les cares, les veus i les expressions dels advocats penalistes és l’inevitable conseqüència d’una desoladora realitat, sobre la que no cal estendre’s per ser prou coneguda per tothom. Com a col·lega, els hi desitjo el major dels èxits professionals al que tots ells aspiren: que els seus clients quedin absolts amb tots els pronunciaments favorables a la primera oportunitat possible. O, si més no, en llibertat.

El Dret Penal de l’enemic

En aquests temps convulsos en els que predominen, per desgràcia, les mentides, les insinuacions, les notícies falses, les mitges veritats, la propaganda política més barroera, les desqualificacions personals més feridores, i, en general, la manca de rigor més absolut, crec que és necessari trobar refugi intel·lectual en el criteri dels experts. I dels experts juristes, quan es tracta d’aportar llum a la complexa realitat jurídica de tants i tants afers al que ens aboca la persistent judicialització de la política.

En el camp del Dret Constitucional, aconsellaria escoltar sempre els arguments de dos catedràtics de la matèria, el Dr. Xavier Arbós, de la UB, i la Dra. Mercè Barceló, de la UAB, que, des de les seves respectives posicions - perquè la interpretació del Dret no és unívoca mai -, intenten explicar les claus legals del controvertit context polític en el que es desenvolupa el denominat “procés”.

Dec, en concret, a la Dra. Barceló, en unes recents declaracions públiques, el coneixement del concepte “Dret Penal de l’enemic”, l’aplicació del qual va atribuir al poder judicial espanyol, en particular, a les instàncies i jutges que estan instruint la causa penal contra els “Jordis”, i els membres del Govern i la Mesa del Parlament, pels suposats delictes de malversació, sedició i rebel·lió, quan és manifest que no va concórrer força o violència en les seves actuacions polítiques

.

La idea del “Dret Penal de l’enemic” es fonamenta en una aplicació maximalista i extrema de la llei penal per tal d’imposar -o tractar d’imposar- penes desproporcionades per delictes inexistents, a aquelles persones que, de manera difosa - o no -, se les considera social o políticament perilloses o irredemptes, o mereixedores d’un càstig exemplar, ja sigui preventiu o definitiu. Per la Dra. Barceló, el manteniment de la presó provisional als “Jordis”, i a Junqueras i Forn, obeiria clarament a aquesta dinàmica punitiva de perseguir els enemics polítics. D’acord amb aquesta teoria, doncs, els empresonats ho serien més pel que són, que pel que han fet, constituint com una mena “d’ostatges” en mans d’un poder hegemònic, el càstig als quals hauria de servir per eradicar conductes o pretensions semblants.

Quan no s’havia inventat aquesta expressió afortunada, del que està passant ara se n’ha dit tota la vida, des dels Romans, abús de Dret o abús de poder. Nihil novo sub sole.

Què s’entén per “explosió violenta”?

Confesso que quan ens vam assebentar que el Tribunal Suprem assumiria la instrucció de la diligències penals contra els Jordis i els membres del Govern cessats com a conseqüència de l’aplicació del 155, em vaig sentir alleujat. Vaig creure que l’excès punitiu demostrat per la Jutgessa Lamela en els empresonaments provisionals de tots els investigats es revertiria, i que tots ells, amb les convenients declaracions de no retornar a la unilateralitat, tornarien a casa, bé per retirar-se definitivament de tanta voràgine viscuda, o bé per dur a terme una campanya electoral en la que poguessin defensar les seves idees en peu d’igualtat amb la resta de candidats. Vaig creure que la superioritat jeràrquica del Jutge Llarena portaria aparellada un plus de racionalitat, mesura i saviesa -jurídica i pràctica- que esmenaria l’exaltació patriòtica-justiciera palesada per la Jutgessa Lamela.

I vaig creure fins i tot que la desproporció de considerar els fets esdevinguts el 20/09/2017, i posteriors, com subsumibles dintre dels tipus penals de sedició i rebel·lio, quedarien d’alguna manera desvirtuats per una interpretació més ajustada de la realitat. Una realitat en la que el Govern legítim, en cap cas, va promoure un aixecament popular tumultuari i violent contra l’ordre constitucional vigent, per bé que sí el volguessin impugnar democràticament.

Certament em vaig equivocar. No sé com explicar-me jurídicament que el Jutge Llarena atribueixi, per mantenir en presó preventiva a Junqueras, Forn i als Jordis, que les seves aportacions estan vinculades directament a una “explosión violenta”, que, “de reiterarse, no deja margen de corrección o de satisfacción a los que se vean alcanzados por ella”.

Sincerament, puc veure actes de desobediència en determinades decisions de l’executiu català cessat, que poden tenir la seva adequada resposta judicial, però de cap manera aprecio l’existència d’alguna cosa semblant a una “explosió violenta”, que hagi pogut estar en l’ànim dels empresonats provocar, o que hagi pogut esdevenir-se amb la literalitat que l’expressió dona a entendre.

Es ben bé innegable que “el papel lo aguanta todo”, i que fins i tot els millors jutges no estan exempts de mirar la realitat a través del color del cristall de la seva ideologia, i no tal qual com aquella és i es revela als ulls de la majoria.

Summum ius, summa iniuria

La indignació general per la interlocutòria de la Jutge Lamela decretant presó provisional sense fiança al vicepresident i set exconsellers del govern Puigdemont, està més que justificada. Es tracta d’una mesura desproporcionada, innecessària i inoportuna, inspirada més en una aplicació “justiciera” de la llei del més fort, que en l’esperit finalístic de resoldre els conflictes humans i socials de manera intel·ligent i constructiva. 

No es només que una decisió d’aquest tipus, presa tan irresponsablement, pugui provocar la guspira fatal que activi una crispació que no afavoreix ningú, sinó que també constitueix un nyap jurídic que no passa el sedàs del més  elemental sentit comú: ni hi havia risc de fuga, ni de reiteració “delictiva”, ni de destrucció de proves (quines?). La gravetat dels suposats delictes que se’ls imputen (sedició, rebel·lia) són una mera excusa per exercir un rigor abusiu i lacerant, màxim tenint en compte que els polítics empresonats encara no han estat jutjats i que la presó provisional és una mesura excepcional, pensada òbviament per un altre perfil de conductes i persones. Res d’això importa: si la decisió judicial és excessiva o no ajustada a Dret, ja la revocarà (o no) si un cas el Tribunal Superior, i aquí pau i després glòria. És aberrant que certes resolucions judicials de tanta transcendència social puguin quedar impunes.

El Dret Romà ja tenia una màxima prou eloqüent, atribuïda a Ciceró, per alertar de la temptació egòlatra d’aquells que tenen el poder de jutjar: “súmmum ius summa iniuria”. L’aplicació estricta, rigorosa, de la llei només condueix a la injustícia. A major dret, major dany. Quant més Dret, més abús, més ignomínia. Una paradoxa, potser, però una realitat evident.

Què lluny estem de la civilització, ponderació, i seny del sistema judicial anglosaxó, on és coneguda la seva definició de jutge: jutge és aquella persona de bé, honesta, sensible i equànime, i que si a més a més sap Dret, millor que millor. Un altre país, una altra cultura democràtica.                                               

 

                                                            NINOTS. J Batllori. La Vanguardia