A la sala del KBr es presenta
l'exposició Joaquín Tusquets de Cabirol. La forma
eloqüent, dedicada a l'obra d'aquest fotògraf
amateur de mitjans del segle passat que tenia una qualitat de professional. La
seva obra es va descobrir de forma accidental que ha permès gaudir avui posar
en valor la seva trajectòria.
Aquí teniu la crònica escrita pel NÚVOL que us explicarà totes les peripècies de la descoberta i us invitarà a visitar l'exposició..
Aquí teniu l’article escrit pel NÚVOL que comenta àmpliament una
exposició de notable interès pels barcelonins.
La Casa Elizalde presenta, fins el 13 de juliol, la
singular exposició «Material sensible», que mostra les obres
resultants d’un taller participatiu de fotografia organitzat per la Fundació Photographic Social Vision en
col·laboració amb la Fundació Vicki
Bernadet, que es dedica a l’atenció integral i la prevenció de
l’abús sexual infantil i la sensibilització sobre aquesta realitat.
Al llarg de sis mesos vuit dones participen en unes sessions amb l'objectiu de
superar els traumes soferts
en la seva infància i aquí presenten els seus
treballs fotogràfics i els seus escrits.
Aquí teniu la crònica quevaig escriure pel NÚVOL
Aquesta proposta fotogràfica parla de llocs que, sense saber-ne el motiu, ens commouen.Usualment edificis religiosos, palaus, audiències, fortificacions antigues, jardins són exemples d'arquitectures i espais expressament dissenyats per a aquesta funció: la d'impressionar a les persones que els visiten.
També trobem llocs que la natura, d'una manera espontània, ha aconseguit exactament el mateix efecte, però suposadament sense cap propòsit. Aquests llocs ens han emocionat i de vegades torbat: paisatges dolços, muntanyes agrestes, cataractes amenaçadores, penya-segats de vertigen.De la mateixa manera que la síndrome de Stendhal torba la ment a través de la bellesa, hi ha determinats paratges que causen emocions trastornant la consciència.
Les fotografies d'aquesta sèrie fan referència a aquestes sensacions enigmàtiques que succeeixen en llocs on la casualitat o la intencionalitat els ha configurat de manera que afecten a les persones que els observen o que deambulen per ells i els fa sentir sense motiu aparent múltiples percepcions. Unes agradables, suaus, delicades, plaents, altres incertes, inquietants, repulsives, torbadores. Tot dependrà de l’entorn observat i de la persona que rep les sensacions del lloc concret.
El to de les imatges en blanc i negre juntament amb el tipus de paper emprat en el copiat mat amb un aspecte vellutat i l'exposició en clau baixa remarcant la foscor, acaben conferint a l'obra un aspecte misteriós que convida l'espectador a descobrir-ne detalls ocults a les fotografies.
El passat dijous vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la nova exposició del Plau Martorell.
Es tracta d'una mostra antològica de Steve McCurry, un dels més destacats fotografs americans del darrer terç del segle XX a qui segur mots coneixeran per alguna de les seves fotografies que s'han convertit en imatges icòniques a nivell mondial.
Com ja explicaré en una propera crònica al NÚVOL l'exposició em va semblar extraordinària i no vaig poder evitar fotografiar amb el meu mòbil algunes de les fotos que ara us ofereixo en un slideshow que he penjat a You tube.
Aquí teniu l'enllaç, amb la recomanació que veieu les imatges en la pantalla de l'ordinador i eviteu la del mòbil-
Recordo amb claredat la primera lliçó que vaig rebre un cop iniciats els meus estudis d’audiovisuals: “el cinema és un treball molt sacrificat”. Potser per aquest motiu vaig preferir refugiar-me en el terreny de la crítica; per conrear, en un primer moment, una visió admirativa d'aquest ofici, i en segon lloc, una perspectiva crítica, valgui la redundància. La instrucció va venir de part d'un cineasta català -el nom del qual em privaré d'esmenar- que en la seva joventut s'havia nodrit molt de l'obra de Jean-Luc Godard, aquell artista irrepetible que va interrogar l'esperit creatiu i polític del seu temps i va rebutjar les pel·lícules realitzades d’acord amb el sistema d'estudis.
Godard no era pas un detractor del cinema de Hollywood, sinó més aviat un aprenent. Es va formar als anys cinquanta en la crítica de Cahiers, reverenciava als mestres (Hitchcock, Welles, Nicholas Ray, John Ford…) i sabia molt bé, com els seus companys de generació (Rivette, Varda, Truffaut, Belmondo, Seberg...), que per trencar amb unes normes era imprescindible, en primer lloc, interioritzar-les. Així va ser com, just abans de la primavera del 1960, va veure la llum "À Bout de Souffle", un film fabricat als carrers de París i que donava l’esquena al model predominant dels platós i de les grans estrelles. L'objectiu no era, com es pot apreciar en la formidable recreació "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), narrar una trama d'espionatge, sinó filmar a personatges que fessin com si en formessin part d'una. Aquest gest d'innocència rebel va donar el tret de sortida a una de les corrents expressives més fascinants i complexes de la segona part del segle vint, encara avui estudiada amb fervor i que ens ensenya que l'art, en el fons, és com un ocellet: si no l'apretem se'ns escapa, i si l'apretem massa, mor.
Per citar aquella amable cançó dels Amics de les Arts, la de "Jean-Luc" és una figura que desborda la categoria de director, i conforme més ens endinsem en la seva trajectòria, més convençudament podem parlar d'un pensador compromès. L’exposició, comissariada per Manuel Asín, distribueix la seva ingent contribució en diferents seccions temàtiques -hi trobem entrevistes, fragments dels seus metratges o trossos de diaris de l’època-, fins al punt que per a un espectador inexpert li pot resultar difícil situar-se. Cal insistir, però, en què el context de l’aparició de Godard en el panorama cultural fou la París dels seixanta, un nucli d’ebullició intel·lectual i de sever qüestionament de l’status quo (de la guerra d’Algèria fins la revolució del 68), i que era favorable a l’emergència de noves veus que rellegiren la tradició cinematogràfica des de noves perspectives.
L'exposició erigida en torn a aquesta personalitat
inesquivable del cinema europeu, doncs, - es retira el proper juny- no només
s'adreça als adeptes, sinó també a qualsevol qui vulgui confirmar que el cinema
sempre obre horitzons més enllà dels estàndards imposats. En el cas de Godard,
va ser algú molt reaci a classificacions, i cada període de la seva vida
s’entreteixia amb aportacions trencadores que encara és massa d’hora com per
assimilar.
KBr a la seva seu del Port Olímpic presnta aquests dies dues grans exposicions. Una d'elles dedicada al gran foto documentalista nord americà Walter Evans i l'altra al molt rellevant fotògraf espanyol Carlos Pérez Siquier.
Avui parlarem d'aquest darrer que, tant com a fotògraf com a impulsor des de Almeria de la revista AFAL, va ser un divulgador del moderns corrents de la fotografia espanyola en la segona meitat del segle XX
Aquí teniu l'enllaç a l'article que he escrit pel NÚVOL sobre la seva figura
Foto Colectania presenta una nova exposició dedicada al fotògraf xilè Sergio Larrain que té una obra poc coneguda però molt interessant.
Aquí trobareu la crònica que hem publicat al NÚVOL,
El Col·legi de Periodistes presenta a la modesta sala d'exposicions de la seva seu (a la Rambla de Catalunya. 10) presenta una exposició del foto reporter Sigfrid Casals que va treballar vint anys.(del 1969 al 1989) per la premsa de Barcelona. S'hi pot veure una tria magnífica de imatges de la vida cultural, social i política del pais en aquell període de la transició. Els que la varen viure trobaran en aquesta mostra un record de moltes de les experiencies viscudes enregistrades amb un magnífic ull fotogràfic
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.
El nostre videògraf l’ha visitat
i ens n’ofereix el seu rerportatge acompanyat de la música de Pau Riba que també és present a l’exposició.
És ua exposció que convé no perdre's perque es una oportunitat única de veure a Barecelona les grans obres de Sorolla que han pogut venir ara que el seu Musru permanent a Madrid està tancat per obres.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL
La botiga de fotografia VisualKorner, al carrer de Balmes, 354, podeu veure encara fins el proper dia 13 una petita però molt interessant exposició "Amb ulls de nen" del fotògraf Paco Elvira desaparegut prematurament el 2013.
Aquí teniu la crònica que vaig escriure el NÚVOL sobre l'exposició i la figura del fotògraf.
El DHub Museu del Disseny, a la plaça de les Glòries, presenta una magnífica exposició COLITA ANTIFEMINAS, basada en el llibre que es va publicar el 1977 amb fotografies de Colita i texts de Maria Aurèlia Capmany i que ha sigut considerat com el primer llibre gràfic obertament feminista.
L'exposició està molt ben organitzada amb unes magnífiques imatges i uns texts senzills però especialment entenedors que les acompanyen.
Esta oberta fins el 25 de gener però no us la perdeu.
La presó model de Barcelona presenta fins al proper juliol l'exposició I després de Franco què?.
Comissariada pels historiadors Andrés Mayayo i José Manuel Rua l'exposició proposa un viatge a través dels últims 10 anys del franquisme i dels projectes col·lectius que van començar a prendre forma davant la mort del dictador, en un moment clau de canvi per al futur polític i social del país.
Les cel·les de la quarta i cinquena galeria de la presó contenen informació escrita, gràfica i videogràfica d'aquells anys i de les persones que els varen viure i patir.
L'exposició és també una molt bona ocasió, si no hi heu estat, per visitar el recinte de la Model, que a partir de l'any vinent entrarà en un període d'obres i remodelació.
El CCCB presenta una altra de les seves colossals exposicions dedicada en aquesta ocasió a l'obra de Mercè Rodoreda, probablement una de les escriptores més estudiades per multitud d'expertes literàries que li han dedicat gran quantitat d'estudis i tesi doctorals, molts dels quals s'han publicat com a llibres.
En aquest cas l'estudiosa i responsable del comissariat de l'exposició és Neus Penalba
L'exposició és de gran magnitud i s'estructura en seccions que recorren els grans temes de l'obra de Rodoreda. En panells de gran format es recullen fragments dels seus texts amb un tipografia molt entenedora que facilita la tasca del visitant. A més, es presenten fotografies, pintures, dibuixos i altres obres d'art vinculades a l'obra i la vida de l'escriptora.
A la complexitat i riquesa de l'obra de Rodoreda s'afegeix la gran quantitat d'elements exposats i en aquest sentit l'exposició es de llarga durada i requereix de l'espectador un notable esforç de concentració, que certament es recompensat per interès de la mostra. En aquest sentit, com que l'entrada a l'exposició inclou el dret a una segona visita sempre hi podem tornar per acabar de gaudir d'aquesta mostra tan rica.
La Biblioteca Esquerra de l’Eixample-Agustí
Centelles, al carrer Urgell 145, commemora el vintè aniversari de la publicació del
primer fotollibre de Txema Salvans, NICE TO MEET YOU, amb una
exposició força interessant
Aquí teniu la crònica que vaig escriure pel NÚVOL.
Es tracta de "Figuracions entre guerres 1914-1945 " que proposa una rica lectura de la producció artística catalana en pintura i escultura. S'hi presenten més d'un centenar d'obres dels diversos estils que varen conrear els diferents artistes catalans acompanyats també d'algun dels seus col·legues estrangers.
Hi trobareu entre d'altres obres de Joaquim Sunyer, Joaquim Mir, Josep de Togores, Manolo Hugué, Josep Clarà, Josep LLorens Artigas, Joaquim Torres-Garcia, Juan Gris, Júlio Gonzalez, Francesc Galí i Olga Sacharoff.
Un compendi de magnífiques obres que mereixen una visita a la clàssica Sala Parés.
El museu Picasso presenta l’exposició UBÚ PINTOR.
ALFRED JARRY I LES ARTS. Veient –la he tornat a reviure les emocions
de l’any 1981, quan Els Joglars ens van regalar aquella obra esbojarrada al
Teatre Lliure, Operació Ubú, o quan el
1978 vam poder veure al Liceu l’obra no menys esbojarrada Mori
el merma, idea de Joan Miró que va contactar amb la companyia de
putxinel·lis Claca per realitzar els personatges i fer l’obra.
El propi Joan Miró va dissenyar i
pintar els vestuaris. Les dues obres basades amb el personatge del rei Ubú,
creat per Alfred Jarry. La recreació amb tot el “món” del rei Ubú és
extraordinària.
Alfred Jarry, poeta francès de finals del segle XIX i que va morir molt jove, va ser el
gran precursor del surrealisme. La seva obra més important va ser Ubú rei,
estrenada a París el 1876 amb un gran escàndol, ja que era una crítica punyent
contra l’autoritat sota la figura del pare Ubú, un rei grotesc i dictador.
La mostra és molt extensa i té diferents parts. Explora l’artista i poeta
Alfred Jarry i la seva influència en l’art i el pensament del segle XX. També
dels seus coetanis com Gauguin, Bonnard, Filiger o els surrealistes Dubufet o
Enrico Baj, entre molts d’altres.
No us perdeu aquesta exposició, segur que passareu una bona estona!
Carme Bohera
.jpg)
Com cada any es presenta al CCCB l'exposició de les fotos premiades en el certamen del WORLD PRESS PHOTO, el mes important de l'especialitat del Fotoperiodisme a tot el món.
Com és habitual l'he anat a visitar i aquí teniu la crònica que he escrit pel NÚVOL, sobre les magnífiques fotografies i reportatges que s'hi poden veure.
La Pedrera presenta l'exposició PASSATGES, una mostra de les escultures i instal·lacions de l'escultora vasca Cristina Iglesias que paga la pena visitar
Mitjançant un llenguatge escultòric singular crea entorns immersius per on el visitant circula travessant gelosies, laberints i murs impregnats de texts.
La seva obra s'adiu i connecta amb molts aspectes de l'estètica de Gaudí de manera que l'espai de la primera planta de la Pedrera és el lloc indicat per aquest mostra
Una vegada més, el nostre videògraf Climent Vilella ha preparat també una visita virtual que segurament us animarà a fer-la presencial.
Entrades
Comentaris
