Les meves veus favorites ELS TENORS I

Des de fa gairebé quinze anys (sembla mentida) cada dilluns ha sonat una ària al Blog i segur que la tria deu haver traduït els meus gustos i les meves preferències respecte dels cantants lírics.

He pensat que aquesta temporada podríem escoltar específicament  les veus dels les meus  cantants més admirats agrupats en les diferents especialitats. N’he triat cinc o sis per cadascuna d’elles i els presento ordenats seguint un cert ordre de preferències.

Segurament n’hi manquen alguns de molt prestigiosos com la Callas o en Pavarotti però haig de confessar que els timbres de les seves veus els situen per darrera dels meus preferits. Encara que setmana a setmana podreu anar escoltant una o dues peçes interpretades per cadascun d’ells  ja desvetllaré des del primer moment els noms del triats. Començarem per la veu del tenor, probablement la més arriscada del món de l’òpera. I aquestes són les dels meus tenors favorits:

Giuseppe Di Stefano     Jaume Aragall       Plàcido Domingo   

Fritz Wunderlig            Josep Carreras     Juan Diego Flórez

Roberto Alagna

Avui començarem per  

GIUSEPPE DI STEFANO (1921- 1986)

Nascut a Sicilià de família molt humil es va formar musicalment a Milà
L ça seva veu ha sigut ponderada pels més grans tenors con Pavarotti o Carreras.

Di Stefano era un tenor líric amb una veu suau, un timbre càlid . Era admirat per les seves habilitats vocals, la seva dicció clara, el fraseig apassionat, la interpretació captivadora i l'exquisida lleugeresa del pianissimo i els matisos, Di Stefano tenia una musicalitat natural, amb un estil de cant generós, instintiu i comunicatiu.

En la dècada dels anys cinquanta del segle passat va formar una parella amb Maria Callas amb qui va enregistrar la majoria dels grans títols operístics italians.

Pel meu gust és la meva veu de tenor favorita.

Avui podreu escoltar dues àries: 

Pourquoi me reveiller de l'òpera Werther de Massenet   

Una furtiva làgrima de l'òpera l'Elisir d'amore de Donizzetti.

L' Ària dels dilluns

Franco Fagioli és potser el  millor contratenor que hagi escoltat perquè té una aguts estratosfèrics i alhora una baixos baritonals. Per mi supera en Jaroussky que té una veu més prima.

Avui us proposo que l’escolteu en una interpretació genial de l’ària de “Va solcando un mar crudele" de l’òpera barroca Artaserse de Leonardo Vinci.

Una soprano canta al carrer

Un matí d’aquesta setmana passejava jo a prop del mercat de la Llibertat quan vaig escoltar una veu que cantava una peça d’òpera. M’hi vaig atansar i després d’escoltar-la una mica li vaig deixar una propina. En acostar-me a la bossa per posar-hi les monedes vaig veure un rètol on amb el seu nom demanava que si la fotografiaven o filmaven li fessin arribar les imatges.

I li vaig preguntar si li agradaria que li enregistrés una peça que després penjaríem a You Tube i al meu Blog. La noia, una jove soprano alemanya que està passant una temporada a Barcelona es va mostrar encantada i em va proposar cantar una ària de La Traviata. I així sense més assaig previ i només amb amb el mòbil vaig enregistrar la peca que avui escoltareu a l’ària dels dilluns.

Tot plegat va ser una experiència molt gratificant que avui vull compartir amb els lectors del Blog. Ja veureu que Christina Harslem per ser un enregistrament improvisat i fet amb tans pocs mitjans fa una interpretació prou bona.

L' Ària dels dilluns

Aquests dies que fa tan fred he pensat que podíem escoltar "Gute Nacht" un passatge del meravellós “Viatge d’hivern” de Schubert. I he trobat una versió excepcional de Thomas Quasthoff acompanyat al piano ni més ni menys que per Daniel Barenboim.

Quasthoff és un baix-baríton alemany nascut el 1959 i una de les víctimes de la talidomida que tants estralls va provocar aquells anys. Malgrat tot es va convertir en un dels millors cantants de la seva especialitat i destaca sobretot en el terreny del leader. Ara ho comprovareu.

L 'Ària del dilluns

L’altre dia, tot veient  la retransmissió d’un concert de Nadal des del teatre Bolchoi de Moscú, on per cert cantava de meravella als seus 79 anys en Plàcido Domingo amb la seva actual tesitura de baríton, vaig descobrir un tenor molt jove del que em sembla que en sentirem a parlar.

Es tracta del vasc Xavier Anduaga que té nomes 25 anys que va començar a cantar a l’Orfeón Donostiarra als set anys i que ara ja ho fa als gran escenaris i en companya de primeres figures com la Netrebko, en Beczala, o el mateix Domingo. L’escolareu en la interpretació d’Una furtiva lagrima” i podreu apreciar una magnifica veu i l’elegància del seu cant que promet un magnífic futur.

L'Ària dels dilluns

Cada any per aquestes dates anàvem a escoltar l’oratori El Messies de Haendel participatiu al Palau. Des de fa un parell d’anys la Caixa va deixar d’esponsoritzar la iniciativa a Barcelona. Afortunadament, però, els cantaires més fidels es varen auto organitzar i els concerts varen continuar, aquest cop a l’Auditori. Recordo amb emoció el de l’any 2018 al que vàrem assistir.

Cada any, també per aquestes dates, proposo un breu fragment del Messies al Blog i seguiré la tradició. Però aquesta vegada hi afegiré l’enllaç a un enregistrament que els mateixos cantaires han produït en el que, els que tinguin temps i ganes, poden escoltar durant uns 45 minuts alguns dels principals fragments de la seva actuació de l’any passat. L’enregistrament està acompanyat per unes magnífiques explicacions del crític musical Joan Vives i d'unes filmacions molt encertades de paisatges que acompanyen al música. El trobareu en aquest enllaç: https://youtu.be/721kRfxs0rk

Bon Messies, malgrat tot, amb aquest eufòric "For un to us a child is given"

L'Òpera dels dilluns

Nadal, aquest Nadal tan especial que viurem enguany, està a tocar; per això us proposo que escoltem com un bàlsam musical un fragment de l'Oratori de Nadal de J.S.Bach dirigit per Ton Koopman

L'Ària dels dilluns

Aquesta setmana l'Òpera de Sabadell ha inaugurat la temporada amb la representació de La flauta màgica. El dificil paper de la Reina de la nit l'interpreta una de les més brillants joves sopranos catalanes: Sara Blanc. Per sort hem trobat una video d'ella mateixa en aquesta ària tan compromesa. Bravo!

L'Ària dels dilluns

Fa temps que no escoltem Haendel i la seva meravellosa música. Per això avui us proposo un fragment de “Giulio Cesare” en la inoblidable versió de l’òpera de Glyndebourne en una creació de David Mc Vicar.

Es tracta de la peça “Va Tacito” interpretada per la fantàstica mezzo soprano  Sarah Connolly.

L'Ària dels dilluns

L’altre dia escoltava un disc d’àries d’òpera cantades per un dels meus tenors favorits Giuseppe Di Stefano. I he confirmat que la seva veu és potser la més elegant que hagi escoltat. La seva veu és transparent, cristal·lina i alhora que té una força impressionat en els seus aguts els seus registres mitjos tenen quan cal un to baritonal magnífic. Puja i baixa amb elegància amb un timbre quan cal avellutat i amb uns delicadíssims fils di vocce.

No he trobat cap enregistrament de vídeo amb la mínima qualitat necessària per apreciar les qualitats de la seva veu. Per això aquest dilluns us proposo escoltar simplement dos tracks. Primer “Salut, demeure chaste et pure” de Faust de Gounod.  

I després amb l’arxiconeguda “ Una furtiva làcrima” de l’"Elisir d’amore" de Donizetti. Mireu que l’hem escoltat vegades però penso que poques com la seva versió.

Enjoy!

L' Ària dels dilluns

Aquesta setmana s'ha inaugurat la temporada del Liceu amb una versió en concert de Il Trovatore.
Amb aquest motiu avui escoltarem avui el Cor dels gitans en un enregistrament del mateix Liceu de l'any 2017. 

Verdi és possiblement un dels compositors que més destaca en matèria de cors en les seves òperes i aquest és un dels més populars.

Els tres tenors

L’altre dia vaig veure el documental Pavarotti a Movistar+. És un treball de considerable interès pels amants de l’òpera. En un dels passatges es reprodueix un fragment del mític concert de les Termes de Caracal·la.

Va ser al juliol de 1990, amb motiu del Mundial de futbol d’Itàlia, que es va organitzar un gran concert a les Termes de Caracal·la, a Roma, en el que per primera vegada varen cantar junts els tres grans tenors de l’època, probablement uns dels millors del segle XX.

L’èxit va ser monumental i des de llavors varen repetir moltíssimes vegades les actuacions del trio Pavarotti, Carreras i Domingo. Per alguns, una trista vulgarització de l’òpera i per d’altres una notable contribució a la seva popularització.

Avui us oferim la interpretació de Nessun Dorma, interpretats a tres veus sota la direcció d’un altre gran de la música, Zubin Mehta. Un gran espectacle i unes veus que avui enyorem!

L'ària dels dilluns

Aquests dies hem sabut que una de les meves dives favorites, l'Anna Netrebko, no podrà venir a cantar al Liceu, com estava programat, la versió en concert de Il Trovatore que on l'havia d'accompanyar el prestigiós director venezolà  Gustavo Dudamel. 

Segons hem llegit la  Netrebko ha hagut de ser hospitalitzada per Covid però afortunadament sembla que s'està recuperant bé. És per aquesta raó que encara que ja va cantar el darrer dilluns en l'obertura de la temporada del blog avui torna a acompanyar-nos. L'escoltarem en la seva interpretació de l'ària "D'amor sull'ali rosee" de Il Trovatore enregistrada el 2019 a l'Arena de Verona. 

Els nostres milllors desitjos per la diva!

L'ària dels dilluns

Ja fa temps que la Sheila Blanco, periodista i cantant, ha creat unes estupendes píndoles musicals en les que posa lletra i interpreta la seva versió de peces molt conegudes de grans compositors. Té una gràcia molt especial i les podeu trobar fàcilment a You Tube. Avui, per donar-la a conèixer als lectors del Blog, inaugurarem la temporada amb la seva interpretació cantada de la Marxa Turca de Mozart que aprofita per repassar la biografia del geni vienès.

Amb aquesta intervenció donem per iniciada la temporada musical del Blog. Benvinguts!

L' Ària dels dilluns

Aquest diumenge tanquem per vacances la Secció de l'Ària dels dilluns. I per fer-ho hem triat, com s'escau per l'època de l'any, Summertime, una cançó de "Porgy and Bess", l'òpera de George Gershwin interpretada per la gran Ella Fitzgerald en un antic enregistrament del fa més de 50 anys.

Bon estiu a tothom!

L'ària del dilluns

Per cloure aquesta darrera temporada i tot just abans de començar vacances he pensat que podriem escoltar una peça còmica que resultés refrescant, musicalment parlant. I per això he triat l' ària " Un dottor de la mia sorte " de "El barber de Sevilla", de Rossini, un molt bon exemple de'òpera bufa
La canta Enzo Dara, considerat com un dels millors barítons còmics de la història. Podreu apreciar la seva capaciat per l'anomenat "canto silabato" on Rossini fa cantar l'intèrpret a una velocitat extrema i separant clarament totes les sil·labes del text.
Bones vacances per a tothom i fins el primer dilluns de setembre en que rependrem les activitats del Blog



BARTOLO

Non più... tacete!
A un dottor della mia sorte
queste scuse, signorina!
Vi consiglio, mia carina,
un po' meglio
a imposturar.
I confetti alla ragazza!
Il ricamo sul tamburo!
Vi scottaste: eh via!
Ci vuol altro, figlia mia,
per potermi corbellar.
Perchè manca là quel foglio?
Vo' saper cotesto imbroglio.
Sono inutili le smorfie!
Ferma là, non mi toccate,
no, figlia mia non lo sperate,
ch'io mi lasci infinocchiar.
A un dottor della mia sorte
queste scuse, signorina!
Vi consiglio, mia carina,
un po' meglio
a imposturar.
Via, carina, confessate!
Son disposto a perdonar.
Non parlate? Vi ostinate?
So ben io
quel che ho da far.
Signorina, un'altra volta
quando Bartolo andrà fuori,
la consegna ai servitori
a suo modo far saprà.
Signorina, un'altra volta
quando Bartolo andrà fuori,
la consegna ai servitori
a suo modo far saprà.
Ah, non servono le smorfie,
faccia pur
la gatta morta!
Cospetton! per quella porta
nemmen l'aria entrar potrà!
E Rosina innocentina,
sconsolata, disperata...
Ah, non servono le smorfie,
faccia pur
la gatta morta!
Cospetton! per quella porta
nemmen l'aria entrar potrà!
in sua camera serrata
fin ch'io voglio
star dovrà.
sì, sì, sì...
in sua camera serrata
fin ch'io voglio
star dovrà.
sì, sì, sì!
Signorina, un'altra volta
quando Bartolo andrà fuori,
la consegna ai servitori
a suo modo far saprà.
Ah, non servono le smorfie,
faccia pur
la gatta morta!
Cospetton! per quella porta
nemmen l'aria entrar potrà!
E Rosina innocentina,
sconsolata, disperata...
Un dottor della mia sorte
non si lascia infinocchiar!

L'ària del dilluns

Aquesta setmana en el marc del festival Grec s’ha estrenat al teatre Lliure de Barcelona una òpera contemporània “Amb els peus a la lluna“ del compositor català Antoni Parera Fons. És una opera de format breu de caire familiar però que té passatges prou interessants. Però l’esmento aquí perquè un dels papers el va interpretar Maria Bayo, per a mi la millor soprano espanyola en actiu. Encara que el seu paper era molt breu, pràcticament una sola ària, la seva presència l’escenari va donar una nova dimensió a l’espectacle.
Per tot això m’ha semblat interessant tornar-la a escoltar avui al Blog. Però ho farem amb una ària que està ben lluny - en el temps i en l’estil - del que va cantar al Lliure. Es tracta de l’ària “Torna mi a vagheggiar” de l’òpera “Alcina” de G.F.Handel. Com veureu la seva veu lleugera, cristallina, però amb un timbre molt equilibrat, s’adapta molt bé a les melodies de les àries de barroques. Un veritable privilegi poder comptar amb una soprano d’aquesta categoria.



Torna mi a vagheggiar,
te solo vuol amar quest'anima fedel, caro mio bene.
Già ti donai il mio cor, fido sarà il mio amor;
mai ti sarò crudel, cara mia speme.
Torna mi, ecc.

Alex Vicens

Avui escoltareu la veu d’un jove tenor català que va presentar fa uns mesos en Marcel Gorgori al seu programa setmanal “Històries de l’Òpera al Liceu” del que, com he dit repetides vegades, soc un fidel seguidor.

En Alex Vicens té una veu molt potent i amb un timbre magnífic i canta molt bé. Segons els experts és una gran promesa de l’òpera catalana i només cal que tingui una mica de sort en la seva carrera per convertir-se en una figura important.

Podreu comprovar el que dic escoltant-lo cantar l’ària “Oh, leve toi soleil” de l’òpera “Romeo i Julieta”de Gounod en la interpretació del 2003 amb la que va guanyar el Premi Francesc Viñas.

I si el voleu veure i escoltar en directe a finals de Juliol cantarà dues nits el paper de Fernando a la sarsuela "Doña Francisquita" que es representarà al Liceu.

Ah! lève-toi, soleil! Fais pâlir les étoiles,
Qui, dans l'azur sans voiles,
Brillent aux firmament.
Ah! lève-toi! parais! parais!
Astre pur et charmant!
Elle rêve! elle dénoue
Une boucle de cheveux
Qui vient caresse sa joue!
Amour! Amour! Porte-lui mes vues!
Elle parle! Qu'elle est belle!
Ah! je n'ai rien entendu!
Mais ses yeux parlent pour elle,
Et mon coeur a répondu!
Ah! lève-toi, soleil!, etc.

L'ària del dilluns

Fa poca estona he tornat del Liceu de veure “ La dama de picas”, l’opera de Tchaikovsky. Es tracta d’una obra de considerable envergadura, a l’estil de la “Grande operà” francesa, amb grans quadres representant la vida de la cort imperial de Sant Petersburg, importants intervencions dels cors i amb peces de ballet. La posta en escena, molt clàssica, reforça tots aquests aspectes i en conjunt la representació m’ha agradat força. I per sobre de tot la impressionant música de Tchaikosky que ha sonat molt bé. Per tot això us vull oferir una de les àries més conegudes de l'òpera, que segur us agradarà.

Es tracta de “ Ya vas lyublyu“ que vol dir “ Us estimo” i que interpreta Dmitri Hvorostovsky un baix baríton rus de veu molt potent com es correspon al paper del princep Leletski.

L'ària del dilluns

Avui torna a cantar al Blog Roberto Alagna, un dels tenors europeus més prestigiosos i polèmics alhora; com correspon a un divo operístic. De nacionalitat francesa, la seva família era d’origen sicilià i va emigrar a Còrcega. A itàlia que de fet el va adoptat artísticament se l’ha considerat alguns anys el successor de Pavarotti. És evident que té una veu menys potent però a mi el seu un timbre m'agrada més.

Alagna ha estat casat fins fa poc amb la soprano rumano italiana Angela Gheorghiu, una altra diva amb un caràcter de mil dimonis; i tots dos han protagonitzat bastants escàndols i conflictes amb empresaris i públics operístics. El darrer va tenir lloc a La Scala de Milà el 2006 quan Alagna va abandonar l’escena perquè el varen esbroncar quan cantava el paper de Radamés l’Aida de Verdi.

Encara que per les notícies que arriben sembla que els darrers anys la seva estrella comenci a declinar, com podreu comprovar tot seguit el cantant té una veu i una forma de cantar magnífiques. L’escoltareu en una ària no massa coneguda “ Fra poco a me ricovero” de l’òpera Lucia di Lamermoor de Donizzetti.